La cançó de l'enfadós
Sap greu haver de repetir allò que ja se sap, però m'hi obliga la publicació de dos conjunts de dades molt significatives per part de l’administració de l’Estat. L’INE va publicar el 27 de juliol les dades de la comptabilitat regional d’Espanya per al 2019, que proporcionen els PIB per càpita a escala autonòmica. En surt la classificació ja coneguda dels darrers anys, amb Madrid en primer lloc, amb un PIB per càpita que és un 36 per cent superior a la mitjana espanyola, seguit del País Basc, amb un 30 per cent; Navarra, un 24; Catalunya, un 18; Aragó, un 10, i les Illes Balears i la Rioja, un 6. Extremadura és la més pobra, un 26 per cent per sota de la mitjana. Com ja s’esdevé des de fa massa anys, l’INE ha deixat de publicar dades de nivell de preus a escala autonòmica, de manera que no és possible posar aquestes dades en termes de paritat de poder adquisitiu. L’estimació que en fa la Generalitat rebaixa l’avantatge de Madrid a un 16 per cent i redueix el desavantatge d’Extremadura a un 11 per cent. Una compressió important de les diferències. Seria molt interessant disposar de resultats oficials del mateix INE.
La segona novetat, coneguda el 30 de juliol, ha estat la liquidació del model de finançament corresponent al 2018. Aquesta liquidació ha permès pagar a les comunitats autònomes el que els correspon un cop conegudes totes les dades referents al model de finançament. Amb aquesta informació ara sabem (vegeu l’ARA d’aquest dimarts) que l’any 2018 Catalunya passa de la tercera en aportació de recursos públics entre les quinze comunitats de règim comú, a desena en recepció de recursos públics, i catorzena si s’ajusta per paritat de poder adquisitiu. Només hi ha tres comunitats de règim comú que siguin contribuents: Madrid, que de primera aportadora passa a onzena receptora i quinzena (i última) per poder adquisitiu, i les Illes Balears, que passa de segona aportadora a novena receptora i onzena per poder adquisitiu.
No s’ha de confondre el model de finançament amb la balança fiscal. El model de finançament barreja recursos que són de les comunitats autònomes (o sigui, que no apareixen als pressupostos generals de l’Estat) i que es redistribueixen entre les comunitats, amb recursos que aporta l’Estat i que intenten compensar les diferències. Com és sabut, aquesta compensació s’aplica diverses vegades i en resulta un sistema “sobrecompensat”, en què la voluntat d’igualació arriba a modificar excessivament els recursos públics distribuïts. Són aquests fons de compensació que, juntament amb les altres despeses de les administracions central i de la Seguretat Social, entren en el càlcul de les balances fiscals de les comunitats amb l’Estat. Dissortadament no disposem de balances fiscals per al conjunt de les comunitats autònomes. Cristóbal Montoro va promoure una versió light de les balances fiscals, però el darrer càlcul dels quatre que es van fer corresponia al 2014. Si comparem les dades del 2014 amb el model de finançament del 2018, podem concloure que sis comunitats tenen balances fiscals pitjors que els seus models de finançament, i nou les tenen millors. Dues comunitats –el País Basc i Navarra– tenen balances fiscals favorables amb l’Estat, però no tenen model de finançament de règim comú sinó règim foral de concert econòmic. Les sis comunitats que empitjoren la seva balança fiscal són, de major a menor importància de l’empobriment: Madrid, Catalunya, les Illes Balears, la Rioja, el País Valencià i Múrcia. L’acció de l’Estat les empobreix, i en el cas de Madrid, Catalunya i les Illes Balears, les empobreix més del que ja les empobreix el model de finançament.
Quin impacte té tota aquesta acció pública sobre el benestar dels ciutadans? Aquesta és la pregunta que realment ens importa. Afortunadament disposem d’un resultat molt valuós, calculat per a totes les regions europees, que és l’índex de progrés social, (IPS) publicat l’any 2016. Malauradament no s’ha actualitzat. Però almenys tenim una orientació. Segons les dades de l’IPS, les tres comunitats espanyoles més riques (PIB per càpita del 2019, segons l’INE), que són Madrid, el País Basc i Navarra, en aquest ordre, són, en aquest mateix ordre, les tres regions espanyoles amb un IPS més alt. Sembla normal. La quarta més rica –que és Catalunya– és, en canvi, la dotzena en IPS. Això ja no és normal. I les Illes Balears, que era la sisena en PIB per càpita és la setzena en IPS. Totes dues són les que pateixen resultats més contrastats, en negatiu, entre PIB per càpita i IPS.
Ha passat un any més i el maltractament fiscal de Catalunya i de les Illes persisteix. El que més meravella és que una part tan important dels seus ciutadans no facin servir el vot per corregir aquesta situació. Però això ja són figues d’un altre paner.