LES CANÇONS DE L'ESTIU
Misc19/08/2020

La gran explosió de la música catalana

Jordi Garrigós
i Jordi Garrigós

‘Al mar!’, de Manel (2009)

Amb el permís d’Antònia Font, retirats l’any 2013, els Manel són el gran grup de pop en català d’aquest segle. Mai, ni en l’època del rock català dels anys noranta, s’ha viscut una explosió com la de la sortida d’ Els millors professors europeus, debut de Manel i un dels grans discos de la història de la música nostrada. A l’altura de Dioptria de Pau Riba, Melodrama de Sisa o Alegria d’Antònia Font. Una obra magnífica que va capgirar l’esdevenir de la música pop del país i que va convertir-los en grup estrella en un tres i no res.

L’àlbum, una oda al costumisme barceloní de classe mitjana, amb textos irònics i intel·ligentíssims, va aparèixer a finals del 2008 i va ascendir veloçment. En poques setmanes la banda va passar de moure’s per l’ indie a ser reclamada per tot el país. En una Catalunya que començava a notar la crisi econòmica, els triomfs del Barça (era el primer any de Guardiola a la banqueta) i el disc dels Manel van fer de placebos socials per pensar que, potser, no tot anava tan malament.

Cargando
No hay anuncios

L’estiu següent, Manel van ser els grans protagonistes. Tot i que el seu primer disc tenia un bon grapat de cançons rodones ( Pla quinquennal, Captatio benevolantiae, Ai, Dolors ), l’època estival va ser perfecta per Al mar!, el tema més refrescant de Manel. Comença amb una línia de baix rudimentària i reconeixible del Martí Maymó, dotze segons abans que arribin l’ukelele, tan característic de la primera època del grup, i uns arranjaments de teclat amb aroma a brisa marina.

La lletra és clàssica entre les primerenques del Guillem Gisbert: narrativa, aparentment senzilla (només aparentment, proveu d’escriure amb aquesta claredat) i plena de llocs i escenes comuns. La tornada, característica, és a tres veus, repetint “Al mar” i amb un cor de vents que l’acompanya.

Cargando
No hay anuncios

Només va ser la primera de les múltiples demostracions que estàvem davant d’un grup que marcaria, i encara marca, una època. Aquell any començava una crisi descomunal, però també una banda de la mateixa magnitud que encara avui segueix tenint coses interessants per explicar.