‘Yes Sir, I can boogie’, de Baccara (1977)
Possiblement la cançó més popular de l’estiu espanyol de l’any 1977 va ser Fiesta, de Raffaella Carrà, tot i que la història en recordarà una altra de molt més venuda. Aquelles vacances punk, de l’explosió del God save the queen dels Sex Pistols i el London’s burning de The Clash, la indústria estatal va facturar el seu senzill més multimilionari. No hi ha cap cançó dels Beatles que l’hagi superat, i des de la seva publicació només tres singles han venut més: I will always love you de Whitney Houston, Candle in the wind d’Elton John i la cançó benèfica We are the world. És l’etern Yes Sir, I can boogie, de les Baccara. Quaranta-tres anys després de publicar-se, és la novena cançó més comprada (en format físic) de tots els temps i l’únic senzill estatal en haver arribat als quinze milions de còpies.
És un d’aquells èxits que s’explica per si sol: escoltar-lo és gaudir, cantar i ballar. Un tema perfecte, rotund i indiscutible que s’emmarca en plena febre de la música disco.
Era l’estiu que s’havia obert Studio 54, i a la ràdio sonava l’ I feel love de Donna Summer, els Village People i els Bee Gees. Enmig de tota aquella efervescència, el senzill del duet espanyol, format per Mayte Mateos i María Mendiola, va sobresortir per moltes raons: l’inici amb gemecs sinuosos, l’entrada a la ballaruga, dues veus que canten un anglès macarrònic. I la tornada, desbordant i gloriosa. El seu triomf mundial no va ser casualitat, és una cançó perfecta.
Tot i que Yes Sir, I can boogie va ser universal, la carrera del duet no va ser llarga i l’any 1981 van decidir separar-se. Van deixar aquest senzill per a la història, però no va ser l’única cançó que va sonar: Sorry, I’m a lady, The devil sent you to Laredo o Parlez-vous français? seguien la mateixa fórmula que tan bé havia funcionat al seu indiscutible hit primerenc.
Van ser les reines de les discoteques espanyoles un lustre, però el seu record serà per sempre.