El candidat i la cultura

La música, per exemple, és un bon refugi contra el renou de debats, anàlisis i col·loquis, que s’acumulen als aparells susceptibles d’emetre sons. S’entén que per als mitjans aquesta demanda induïda és una mina, perquè quan surt el sol ja tenen el programa fet. La fórmula en qüestió, que dóna notorietat i un queviure a tants de professionals, té l’avantatge de dispensar-te de recerques una mica més fatigoses. És qüestió d’asseure en una mena de taula lleugerament corbada quatre, cinc, sis analistes, més o menys moderats pel conductor del programa, i anar fent-la petar. Si hi parem una mica d’atenció, és cert que aprendrem moltes coses, que se’ns obriran finestres i se’ns ensenyarà a mirar d’una altra manera petites o grans porcions de món. Però es tracta de moments estel·lars de les campanyes, aquests instants de lucidesa que ens il·luminen. Val a dir que sovint es perden en el garbuix de paraules sobreposades i sense substància, o que són sepultats per intervencions intempestives d’analistes temorosos de no destacar prou -un contertulià histèric pot enviar en orris raonaments assenyats sense que se’l penalitzi adequadament.

Per això, i per moltes altres coses, és recomanable intensificar en temps electorals i, en general, entemps de vida pública enervant, la relació de cadascú amb la música, que té la virtut de transsubstanciar-nos i rebre’ns novament a terra una mica transformats. No parlarem ara de les qualitats de la música, o de la lectura, però potser un recordatori serà útil a algun lector, aquesta típica persona que de vegades té els peus cansats i no es recorda de treure’s les sabates per posar-se unes espardenyetes de tela.

Que aquesta persona no se’n recordi és normal, perquè el brogit de les campanyes i el seu tractament de taula corbada no sol deixar espai per a la cultura. Servidor no ha vist ni escoltat tants debats com per subratllar l’absència de la cultura, però entre el que he vist, el que he llegit i el que m’han contat persones de fiar, sembla cert que els partits, a part del programa de mà, no fan crides de la seva proposta cultural -n’hi ha un que diu que rebaixarà l’IVA cultural, que ja aniria bé, però que, dit així, parla més de política impositiva que no cultural.

No crec que aquest buit tingui la mateixa importància en els programes dels partits d’àmbit estatal que en els bascos, els gallecs, els valencians, els catalans o els de les Balears. Els de cobertura estatal tenen molt a millorar, naturalment, però les qüestions polítiques i administratives les tenen ben resoltes o parapetades. Els altres, al contrari, lliurem una batalla cada dia per la supervivència dels nostres pobles, perquè la recentralització no dorm ni un instant, i si et distreus te pot deixar les urpes marcades a la pell.

Qui s’ho miri des de fora podria formar-se l’opinió que aquí, en l’àmbit de la cultura catalana, no tenim cap problema, malgrat les feixistoides referències a la necessitat d’una educació que deixaria la reforma Wert com a cotó de sucre. El Principat, però, es defineix per la cultura, que amara la vida social i política del país, no amb la centralitat que reclamava el Cercle de Cultura, però sí amb suficiència de nutrients per garantir el seu futur.

Una altra cosa és el País Valencià, i encara una altra la comunitat illenca. Els illencs no sortim de l’anèmia cultural que les polítiques del PP de les darreres legislatures han accentuat perillosament. Quan passa el PP pel poder, deixa molta terra cremada i les arques buides, de manera que la reforestació cultural és lenta i costosa. Per això mateix ens agradaria sentir dels caps de llista unes propostes encoratjadores i versemblants. En parlava fa dies amb un candidat. Ell, que és home a qui la qüestió preocupa ferm, es va posar en un insuportable pla realista: ¿quants de vots, creia jo, que es guanyarien dedicant grans espais electorals a la cultura? I jo què sé! Vaig predicar: que la cultura és la sang d’un país, que un país fet de la seva cultura té més resistència per a les llargues caminades cap a aquest futur que no arriba mai, probablement perquè no existeix. Que la cultura ens ajuda a relativitzar les situacions de més truculència i, per tant, a prendre decisions amb la vista posada més enllà de l’hora i el dia de les tribulacions. I el candidat ho sap tot, això, i el crec. Però, insisteix ell i ho remarca: això no dóna ni un vot. Raó de més, li dic. Ja en parlarem, em convida, després de les eleccions. Sí, quan l’ase s’hagi mort de rialles.