Canons o mantega
En economia hi ha un concepte molt recurrent anomenat trade-off entre dues variables. Això vol dir que quan en puges una, l’altra es veurà afectada negativament. Tot té un cost d’oportunitat. El trade-off més famós de la literatura econòmica es diu canons o mantega : recuperat per l’economista Samuelson, prové del 1910 i ens ve a dir que o invertim en armament per a defensa o invertim en aliments per estar forts. Si no estem forts no podrem lluitar, però si no tenim canons no podrem disparar. Quina és la combinació òptima? Tot té un cost d’oportunitat.
Les dades d’ocupació i atur de la setmana passada ens porten de nou el dilema canons o mantega. Si el salari mínim pujava, estava clar que les empreses, amb més despesa salarial, contractarien menys. I així ha estat. Ara bé, s’ha fet el correcte?
Sota el meu punt de vista, sí. Mai no és bon moment per apujar preus, diu un amic meu comerciant, però algun dia s’ha de fer. Tanmateix, el salari mínim que teníem fa impossible subsistir en algunes ciutats del territori (encara serà difícil amb el nou!) i és immoral pensar que es pugui tirar endavant amb salaris de subsistència. D’altra banda, l’atur estatal està baixant des del 2013. Partint de gairebé cinc milions d’aturats ens estem acostant als tres milions. El cicle de creació d’ocupació estava acabant. Finalment, un país amb sous elevats acaba per ser un país ric i un país amb sous miserables acaba sent un país pobre. A mitjà termini, si volem seguir reduint l’atur necessitem ocupats amb recursos que puguin consumir i invertir, ja que això és el que acaba creant ocupació.
En altres paraules, els soldats que no mengen prou no tindran forces per posar la bala al canó. Necessitàvem anys sense mantega perquè les empreses poguessin recuperar-se, però els que ja toca que es recuperin són els treballadors.
