El canvi climàtic no s’ha cancel·lat

Una de les notícies més importants dels últims dies no és exactament de política, ni d’economia. Tampoc es refereix directament a la crisi del coronavirus, ni a la tornada a l’escola. Però es pot vincular amb qualsevol d’aquestes qüestions, perquè ho condiciona tot. Aquest diari la va publicar divendres passat amb aquest titular: “El planeta ha perdut dos de cada tres animals en els últims 50 anys”. Es tracta d’un informe de l’organització internacional WWF, que analitza l’evolució de 21.000 poblacions de 4.000 espècies. La conclusió és òbvia: allà on l’espècie humana exerceix pressió (en forma de contaminació i consum descontrolat de recursos naturals), les altres espècies desapareixen. L’informe se centra en espècies animals, però es pot dir el mateix de les altres. El descurat, el gandul, el despistat o el cínic diran que sempre som a temps per programar repoblacions. No sempre, perquè hi ha moltes espècies que s’extingeixen definitivament. Però el que ve a dir aquest informe de WWF, i tota la ciència solvent, és clar: alguna cosa s’ha fet decididament malament en aquests darrers cinquanta (setanta, vuitanta, cent?) anys, que ha desequilibrat fortament la relació de les comunitats humanes amb l’entorn natural.

El dia 20 d’agost, la cancellera alemanya Angela Merkel va rebre Greta Thunberg i altres activistes europees també joves (Luisa Neubauer d’Alemanya, Anuna de Wever i Adélaïde Charlier de Bèlgica) per parlar sobre la planificació de la lluita contra el canvi climàtic. La trobada va ser de domini públic però no va causar ni de bon tros l’enrenou ensordidor que durant uns mesos va acompanyar qualsevol moviment de Greta Thunberg, i segurament és millor que sigui així. La reunió era de treball, va ser llarga i va anar precedida d’una feina rigorosa de preparació prèvia per les dues bandes. No era una simple foto. Significava que, a pesar de la sotragada que ha comportat la crisi del coronavirus, el canvi climàtic és una qüestió que no ha caigut de l’agenda dels líders mundials, per la senzilla raó que no en pot caure. Ben al contrari, n’accentua la importància perquè la relació entre la pandèmia i el canvi climàtic, per bé que encara no està descrita amb exactitud, sembla que és certa i segura. La certesa del canvi climàtic compromet els governants del món (fins i tot aquells que el neguen o el minimitzen, o que voldrien cancel·lar el debat, a pesar de saber-ne l’abast i les possibles conseqüències) i hauria de comprometre també les polítiques que es facin d’ara endavant. Els que no governem faríem bé d’intentar comprendre què significa que els animals morin a un ritme mitjà de dos terços durant mig segle. Intentar entendre què vol dir el fet que tants milers d’espècies existents arribin a ser tan diferents en tot les unes de les altres (com ho és un pop respecte d’un cavall, o aquests dos d’una oroneta, o encara aquests tres respecte d’una senyora de Sineu), i que en canvi tinguem tots una sola cosa en comú: que estem vius.