Cap al futbol

El futbol em sembla l'únic element capaç de reunir diferents sensibilitats, algunes d'oposades, al voltant d'un interès identitari amb to vital, superficial, però optimista. Quan als anys seixanta lluitàvem contra la dictadura, als qui anaven al futbol o l'escoltaven per ràdio se'ls penjava l'etiqueta d'alienats per l'esport. Recordo la queixa del malaguanyat doctor Marsà, a la seva classe de llengua espanyola, lamentant que la seva afició pel futbol fos mal vista, sobretot com a professor universitari. És a dir, la idea que imperava llavors es podria resumir així: en comptes d'implicar-nos tots políticament, que tantíssima falta fa al país, molts es distreuen mirant dos equips com es passen la pilota.

Hi ha tot un reguitzell de cançons de l'època, a part de l'argument de la noia-dona aparcada per l'enamorat-home, el qual, el dia de festa prefereix el futbol a estar amb ella, que corroboren aquella oposició entre consciència política i futbol. La cançó que em ve a la memòria, sobretot la tornada, "cada diumenge, cap al futbol", és la de Delfí Abella, cantada llavors per l'escriptor Josep Maria Espinàs, precisament l'autor de la lletra de l'himne del Barça.

Qui gosaria dir avui que el futbol és una alienació? Qui s'avergonyiria ara d'afirmar que va al futbol, que gaudeix comentant la jugada, la decisió d'un àrbitre o l'estil de determinat entrenador? I què s'ha fet d'aquelles dones (flors) que es quedaven a casa (fa tants dies) perquè els homes anaven al futbol (fa tant de temps)? D'elles, avui en dia, ja no se'n sap quasi res. Les dones van al camp, opinen, entenen de futbol i sovint són les més exaltades.

Impossible ser original, avui, escrivint sobre futbol per molt que siguis narradora de ficció interessada en llengua i literatura. Mentre escric aquest article m'he trobat amb el d'Anna Grau, el 3 de maig, en aquest mateix diari, amb qui comparteixo, sobretot, la idea que a Catalunya tan sols el futbol genera il·lusió i amb Ana Maria Moix a Públic , el 2 de maig, en què em sorprèn en la secció Lletres parlant del Barça i del Madrid i criticant especialment Florentino Pérez.

Fa, però, un hàbil dríbling per passar a criticar, amb justícia, l'absència del govern català en l'acte de concessió del Premi Cervantes a l'admirada Ana María Matute. D'acord en tot, estimada Moix, excepte en el final, aquesta riallada que li provoca la interpretació de la sardana afegida a aquella absència. Perquè la sardana és tradició de tots els catalans i no només dels representants que van faltar a la cerimònia d'una gran dona catalana. Trobo que aquests comentaris castiguen els catalans, que en general som respectuosos i valoratius d'altres cultures. En canvi, aquelles persones que escrivim en català, amb carnet espanyol, senzillament, no existim fora de Catalunya quan el fet implica la desafecció d'un col·lectiu més ampli que dues o tres persones d'un govern que han comès un error. Si es parla del tema és des d'aquí i no escandalitza més que quatre implicats. Em sembla que el fet que Catalunya compti amb aquesta autora castellana excepcional, Ana María Matute, no ha de pesar, i crec que no pesa a ningú. Ben al contrari, és un motiu d'orgull de tots els qui llegim que hagi nascut aquí i visqui entre nosaltres i, com és normal, Matute valora també els clàssics catalans i els reivindica.

Retornant al tema, encara que mai no m'hauria pensat que jo escriuria sobre futbol, m'afegeixo a aquesta sèrie d'articles que apareixen escrits per part dels qui en aquest camp ens trobem fora de joc. Em voltava pel cap de manera insistent durant els últims anys, però, és clar, en les circumstàncies actuals, s'ha fet agut, i ja no puc deixar-lo de banda. Malgrat l'afirmació amb què he iniciat l'article sóc de les persones que s'irriten quan comproven el temps que els mitjans dediquen als esports, especialment al futbol, i l'escassa estona que els mateixos mitjans dediquen a la cultura en sentit ampli, ja no diré a la creació literària. I em dol comprovar els pocs instants d'atenció obtinguts per algun artista, sovint tan sols en forma de necrològica i, en canvi, trobar-me en risc de conèixer la comptabilitat exacta dels cops rebuts per cada futbolista i el detall específic de cada lesió i, en el seu cas, de l'operació a la qual serà sotmès, del tractament i del temps de recuperació previst.

Ja esmentada la meva posició, vull afirmar que cada dia estic més interessada en el futbol, que em sé noms de jugadors sense haver-los volgut aprendre, i que m'agrada el fet que els nouvinguts adoptin l'equip de la terra, ja que l'adhesió a la llengua i altres tradicions sembla que és molt més difícil per no dir impossible. M'agrada escoltar els comentaris que el futbol genera, sobretot per les lliçons de pedagogia que ofereix, i m'ha fet una impressió molt positiva trobar el president del Futbol Club Barcelona a l'homenatge que la Generalitat de Catalunya va retre fa poc a Joan Triadú, pedagog, crític literari i gran activista cultural del país.