Cap a una desglobalització descontrolada?

Quan d’aquí un temps ens mirem en perspectiva la sotragada econòmica que estem patint, com l’explicarem? Com justificarem que, amb consensos importants, acceptéssim reduir l’activitat, que grups importants de la població es quedessin sense ingressos, i que tots els passos endavant fets en la integració econòmica supranacional se suspenguessin completament? Com encaixarem la tendència a reaccionar contra la globalització amb la suspensió del moviment lliure de persones fins i tot dins de la Unió Europea, i sovint dins dels mateixos estats?

Les analogies bèl·liques són suggerents però molt amenaçadores. L’Imperi Romà, model de governança imperial benèvola (la Pax Romana), va acabar enmig d’episodis de confinament generalitzats, en què es fugia de les ciutats, que havien esdevingut massa atractives per als pobles invasors del nord. Algunes epidèmies van justificar les decisions d’allunyament de les aglomeracions urbanes. Els saqueigs generalitzats van ruralitzar i empobrir el món fins a fer-lo igualitari en la pobresa. El món globalitzat del 1914, que era l’apoteosi de l’internacionalisme, amb monarquies que estaven totes emparentades entre si, negocis globalitzats, migracions lliures, comerç lliure, moviments de capital lliures, es va tancar dins de les seves fronteres nacionals d’un dia per l’altre i va començar, amb grans consensos nacionals, una guerra devastadora que va durar quatre anys i va destruir tots els fonaments i característiques del món preexistent. No se’n va aprendre cap lliçó. Va venir la Gran Depressió i, en molt pocs anys, entre el 1929 i el 1933, es van tornar a tirar per la borda els esforços de cooperació internacional i es va passar a guerres comercials, tancament de fronteres, aïllaments econòmics i, finalment, de nou la guerra.

Hem viscut en un món que és conseqüència de les lliçons apreses dels grans errors dels anys 1914-1945. Amb passos lents, però segurs, orientats en la direcció de retornar a un món globalitzat, es va anar teixint una xarxa d’interrelacions econòmiques i de governança internacional emergent que semblava donar cabuda a totes les expectatives de progrés econòmic col·lectiu i individual. El progrés polític ha estat menys lineal. D’on ve la disponibilitat, que s’intueix en tants moments, a tirar-ho ara tot per la borda? D'una banda, d'una confiança molt superior en la ciència i en la sanitat, que ens ha fet pensar, arreu del món, que podíem combatre una epidèmia amb tots els mitjans al nostre abast. Però, de l'altra, aquesta mateixa confiança ens ha fet ser molt intolerants amb les morts causades per la pandèmia. Dit ràpidament: no acceptem que això ens pugui passar a nosaltres. Volem –exigim!– una societat de risc sanitari zero.

D’aquí se'n deriven moltes conseqüències. Acceptem els confinaments (però ens costa dur mascaretes!), acceptem les aturades d’activitat, acceptem els tancaments de fronteres, i acceptem que aquestes reaccions vagin augmentant d’escala. En cap país del món afectat per la covid-19, malgrat les queixes que puguin haver suscitat les mesures de salut pública, s’estan deixant d’aplicar, tot i que el grau de compliment pot ser variable. Atès que un dels mecanismes més potents de lluita preventiva contra la pandèmia són les restriccions als moviments de les persones, i a les reunions de grup, hem renunciat a moltes llibertats que ens semblaven irrenunciables. Dit en altres paraules: la lluita contra el coronavirus sí que hi entén de territoris i fronteres. Aquest és l’ambient propici per a un canvi d’època. Canvi d’època en tots els ordres de la vida col·lectiva, nacional i internacional. Les resistències a la globalització ara tenen una eina poderosa al seu abast: la por a les epidèmies descontrolades. Contra les migracions, política de salut pública. Contra el comerç, també. Si una cosa ha canviat en els darrers sis mesos és la demanda de bona salut pública. La salut pública ha esdevingut la raó última de tot.

¿Sobreviuran les grans organitzacions de cooperació internacional del sistema de les Nacions Unides, o es buidaran encara més de contingut? ¿Suportarà la Unió Europea les tensions generades per l’empobriment provocat per les aturades d’activitat, i les suscitades per la malfiança dels veïns, interns i externs? ¿Podíem imaginar que els estats de l’àrea Schengen prenguessin represàlies els uns contra els altres amb la rapidesa i contundència que ho estan fent? Entrem en una època en què el veritable perill és la desintegració, no només l’econòmica, sinó la política, la social i la cultural. Cada un d’aquests perills reclama la màxima atenció a tots els nivells, des de l’individual fins al global. La lluita contra les amenaces de desintegració exigirà esforços, expertesa i nous consensos.