Cap a una Internacional Progressista

A les economies avançades d’Occident la política està immersa en un procés de reestructuració mai vist des dels anys 30. La Gran Deflació que s’ha estès a banda i banda de l’Atlàntic aviva unes forces polítiques inactives des del final de la Segona Guerra Mundial.

La dreta està animada per un fervor antisistema que fins fa poc era exclusiu de l’esquerra. Als EUA, Donald Trump, el candidat republicà a la presidència, retreu -amb força credibilitat- a la seva rival demòcrata, Hillary Clinton, els seus estrets vincles amb Wall Street, l’afany per envair terres estrangeres i la predisposició a adoptar uns acords de lliure comerç perjudicials per al nivell de vida de milers de treballadors. Al Regne Unit, el Brexit ha convertit els thatcherians més apassionats en defensors entusiastes del Servei Nacional de Salut.

Però aquesta evolució té uns precedents. En èpoques de deflació la dreta populista ha fet servir tradicionalment una retòrica gairebé d’esquerres. Qui sigui capaç de llegir els discursos dels líders feixistes i nazis dels anys 10 i 30 hi trobarà unes consignes -els panegírics de Benito Mussolini a la seguretat social o les corrosives crítiques de Joseph Goebbels al sector financer- que, a primera vista, semblen idèntiques als objectius progressistes.

El que ara vivim són les seqüeles lògiques de la implosió de la política centrista causada per la crisi del capitalisme global, en la qual el crac financer va provocar una Gran Recessió i després l’actual Gran Deflació. La dreta recorre un cop més al vell truc d’aprofitar la justificada ira i les aspiracions frustrades de les víctimes per tirar endavant el seu repugnant projecte.

Des que, a principis dels 70, es va posar fi al sistema de Bretton Woods, l’objectiu ha sigut finançaritzar l’economia, amb el neoliberalisme com a tapadora ideològica i les pujades dels tipus d’interès de la Reserva Federal de l’època de Paul Volcker com a detonant. I Bill Clinton va ser l’encarregat de tancar el pacte fàustic. El moment escollit no podia ser més propici: la caiguda de l’imperi soviètic i l’obertura de la Xina van provocar un gran augment de l’oferta de mà d’obra per al capitalisme global. Això va estimular els beneficis i va frenar el creixement dels salaris a tot Occident.

La finançarització extrema va causar enormes desigualtats i una profunda vulnerabilitat. Però, si més no, la classe treballadora occidental podia accedir a uns crèdits barats i als preus inflats dels habitatges per compensar l’impacte dels salaris estancats i el declivi de les transferències fiscals.

Llavors va arribar el crac del 2008. Mentre molts perdien la feina i la casa, pels centres financers del món van començar a circular bilions de dòlars procedents dels estalvis, a més dels bilions injectats pels bancs centrals. Com que empreses i institucions estaven massa espantades per invertir en l’economia real, el preu de les accions va pujar; el 0,1% dels més rics no es creuen la sort que han tingut, i els altres s’ho miren impotents mentre les vinyes de la ira “creixen i maduren, maduren per a la collita”.

I així va ser com, als EUA i a Europa, grans segments de la humanitat es van endeutar massa i van esdevenir tan cars que van quedar abandonats... i predisposats a deixar-se atreure per l’alarmisme de Trump, la xenofòbia de la líder del Front Nacional francès, Marine Le Pen, o l’esplendorosa visió dels partidaris del Brexit: una Gran Bretanya que torna a regnar als mars. A mesura que creixen aquests sectors, els partits polítics tradicionals es van dissolent en la irrellevància i van sent suplantats per l’aparició de dos nous blocs polítics.

Un d’aquests blocs representa l’antiga troica formada per la liberalització, la globalització i la finançarització. Tot i que encara conserva el poder, les seves accions estan baixant molt, com saben prou bé David Cameron, els socialdemòcrates europeus, Hillary Clinton, la Comissió Europea i fins i tot el govern grec de Syriza després de la seva capitulació.

Trump, Le Pen, els britànics de dretes pro-Brexit, els governs retrògrads de Polònia i Hongria i Vladímir Putin formen el segon bloc. La seva Internacional és nacionalista -la típica criatura d’un període deflacionista- i està unida pel menyspreu a la democràcia liberal i per la capacitat de mobilitzar els que poden esclafar-la.

L’enfrontament entre aquests dos blocs és real i enganyós alhora. Entre Clinton i Trump, per exemple, hi ha una autèntica batalla, com la de la UE i els partidaris del Brexit. Però els dos contendents són còmplices, no enemics, perquè perpetuen un bucle infinit de mútua reafirmació en què cadascuna de les parts es defineix a partir d’allò a què s’oposa.

L’única manera de sortir d’aquest parany polític és un internacionalisme progressista basat en la solidaritat entre grans majories de tot el món, disposades a impulsar la política democràtica a escala planetària. Potser sembla utòpic, però val la pena destacar que ja tenim a mà les matèries primeres.

La revolució política de Bernie Sanders als EUA, el lideratge del Partit Laborista britànic de Jeremy Corbyn, el DiEM25 (el Moviment per la Democràcia a Europa) al Vell Continent: vet aquí els precursors d’un moviment internacional progressista que pot definir el terreny intel·lectual en què s’ha de construir la política democràtica. Però encara som a la fase inicial i tenim al davant l’enèrgica reacció de la troica global: n’és una prova la manera com el comitè nacional demòcrata ha tractat Sanders, la campanya contra Corbyn d’un antic lobista de les farmacèutiques i l’intent d’aixecar càrrecs en contra meu perquè em vaig atrevir a oposar-me al pla de la UE per a Grècia.

La Gran Deflació planteja un important interrogant: ¿la humanitat és capaç de dissenyar i aplicar un nou Bretton Woods, tecnològicament avançat i ecològic -un sistema que doti el nostre planeta de sostenibilitat ecològica i econòmica-, sense l’enorme sofriment i la destrucció que van precedir el primer Bretton Woods?

Si nosaltres, els internacionalistes progressistes, no som capaços de contestar aquesta pregunta, qui ho farà? Cap dels dos blocs polítics que es disputen el poder a Occident vol que s’arribi a plantejar mai.