Cap a la seguretat social catalana

Tots els països moderns tenen un sistema de seguretat social que protegeix els seus ciutadans, per això en l’actual procés de Catalunya la construcció d’un sistema de seguretat social ha estat també objecte de planificació, sense que ens calgui inventar gaire res: en els darrers dos segles dotzenes de països s’han declarat independents i han bastit el seu sistema de protecció social. La paraula que ha de definir l’inici del sistema de protecció social català és continuïtat, perquè la independència la volem fer amb un sistema de seguretat social del qual volem conservar els elements essencials. O sigui que qui tingui dubtes ha de saber que sí, els qui ja cobren una pensió sí que seguiran cobrant el mateix que cobraven fins ara; sí, els qui esperen cobrar una pensió sí que cobraran una pensió com la que confiaven poder cobrar, i sí, la gestió del sistema català de seguretat social seguirà sent pública, perquè això forma part de l’ADN del que és la seguretat social.

Òbviament, haurem de ser tan flexibles com ho són altres països per adaptar-nos als canvis econòmics i socials i assegurar el que és bàsic: un sistema públic de protecció social, que proporcioni protecció suficient a tots els ciutadans que es vegin afectats per un risc social. Nogensmenys, en el desig d’esdevenir independents hi batega la voluntat de perfeccionar l’eficiència i ampliar l’abast protector de la nostra seguretat social, i un territori econòmicament desenvolupat com Catalunya hauria de millorar-la com a mínim fins a assolir la mitjana europea. Seria, però, prematur detallar ara fórmules a càrrec de la millora financera que obtindrem en el futur amb la independència; serà el nostre Parlament el que discutirà prioritats i el que triarà el ritme i la intensitat entre tots els projectes justos de millora.

Catalunya té la capacitat financera necessària per mantenir un sistema de protecció social com l’actual, gràcies al fet que tenim un dinamisme econòmic més gran, amb una mica menys d’atur, més joves que cotitzen i paguen impostos, i salaris més elevats, que permeten recaptar més cotitzacions. I si a Espanya protesten enèrgicament pel fet que ens vulguem independitzar no és perquè dubtin que ens puguem pagar les nostres pensions, sinó perquè serà a ells a qui se’ls acabarà la comoditat de fer el que volien sense gaires límits amb els diners que recaptaven a Catalunya. La seguretat social és una funció d’estat, bàsica i essencial -com ho poden ser el Parlament, la defensa o els tribunals-, que rep tots els diners que li calen per via de les cotitzacions i dels impostos: aproximadament una quarta part del pressupost de la Seguretat Social espanyola no prové de les cotitzacions, i per això és un error groller comparar únicament el que es recapta de cotitzacions i el que es paga de prestacions per argumentar un suposat dèficit. La seguretat social catalana també serà un sistema de repartiment, contributiu i de solidaritat, que es finançarà amb impostos i cotitzacions, però hi haurà una diferència notable: un cop perdudes definitivament l’esperança de ser respectats per Espanya i la confiança en un tracte equitatiu que es compleixi efectivament, serà el Parlament de Catalunya únicament el qui decidirà el destí del nostre esforç.

Els mitjans amb els quals compta Catalunya per fer això són exactament els que ara ja tenim: les pensions les pagarem amb les cotitzacions i els impostos de tots els ciutadans de Catalunya, i tots ja sabem que en paguem molts, d’impostos, i que el que ens volen fer aparèixer com a ajudes que vénen d’Espanya és tan sols una part dels nostres diners, que s’han quedat abans; i per això precisament han intentat impedir que funcioni una agència tributària de Catalunya amb plenitud de facultats. El més lògic és que, simultàniament -ni un dia abans ni un dia després- al moment en què ens puguem quedar les cotitzacions i els impostos, ens quedem també la responsabilitat de pagar les pensions; i crec que ho farem amb els funcionaris que ara gestionen la seguretat social a Catalunya, perquè tots ells són competents i arrelats a la societat a la qual serveixen, i per a ells també regeix el principi de continuïtat i respecte als seus drets i expectatives professionals.

A més, estic segur que a Espanya molt aviat li interessarà pactar i coordinar-se amb el nou sistema català, per repartir drets i obligacions, deutes i patrimoni; i perquè hi ha tants catalans que han treballat a Espanya com espanyols que han treballat algun temps a Catalunya.