Capellans contra el nacionalcatolicisme
L’estudiant Joaquim Boix va ser maltractat per la policia arran de la seva detenció a la Caputxinada. Hi havia hagut moltes denúncies contra aquells mètodes horrorosos, lesius de cossos i dignitats, però el cas Quim Boix assoliria una dimensió més gran al passar d’una declaració en paper a una manifestació d’un dels estaments més mimats pel franquisme: l’Església.
Capellans contra el nacionalcatolicisme, i a sobre, per fer-ho ben visible, aquells sacerdots progressistes que eren pioners en canviar la sotana pel clergyman, aquell dia se la van posar. L’11 de maig del 1966 al migdia sortia del Palau Episcopal una processó civil d’un centenar de religiosos en direcció a la Prefectura de la Via Laietana, a tot estirar tres-cents metres, però carregats per la història que els recorria. Portaven una carta en què denunciaven la tortura, dirigida al cap de la Brigada Social, el comissari Creix. La carta va volar, perquè els grisos van desenfundar les porres. Hi va haver uns quants ferits, però el ferit greu era el règim, amb imatges que van recórrer Europa de policies estomacant capellans indefensos i pacífics.
Van fer responsables dels “incidents” el pare Llimona (1924-1999), un dels frares essencials de la Caputxinada; mossèn Dalmau (1926-2018), rector de Gallifa, primer capellà processat pel TOP, amb una fitxa com un missal; mossèn Josep Maria Totosaus (1932-2014), consiliari d’Acció Catòlica i activista de l’ aggiornamento conciliar; i mossèn Ricard Pedrals (1920-2017), consiliari dels escoltes, també processat pel TOP i empresonat. Després de la manifestació, les fitxes de capellans van créixer exponencialment: “No hi havia tants capellans investigats a la Prefectura des del temps dels rojos”, em va dir un guàrdia urbà en comissió de serveis per prendre nota dels sermons de diverses parròquies perquè amb els socials no donaven l’abast.
Dos dels capellans sobre els quals van plantar les antenes van ser mossèn Joan Cortinas (1908-1991) i el seu vicari, mossèn Salvador Cabré (1931-2013). Mossèn Cortinas era conegut com el pare Botella, arran de la seva campanya preecologista de recollir envasos de begudes als camps de futbol, vendre’ls i invertir els guanys en millorar els serveis del barri humil on era rector, que es va dir el Bon Pastor perquè ell va poder evitar el malnom despectiu Cases Barates. Mossèn Salvador Cabré va començar al seu costat, però aviat els seus antecedents policials caminarien sols.
A més de citar-lo a declarar i pressionar-lo pel seu compromís polític, li tenien l’ull girat perquè ensenyava català en un dels barris de més immigració de Catalunya, el Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet. Per espantar-lo, en una ocasió el van portar a la caserna de la Guàrdia Civil, sense estalviar-li amenaces, però quan li van alçar la ma, ell, amb la seva veu de tro, va exclamar: “¡Si le pega a un cura, irá al infierno! ” D’aquell atestat en van quedar dues còpies, i una d’elles l’hi vaig poder regalar emmarcada gràcies a la complicitat d’un policia “ de cuyo nombre no quiero acordarme ”. La va penjar a la rectoria i se la va emportar a la residència de capellans grans, on el vaig visitar fins a la seva mort.
L’homilia de Cabré sobre la manifestació de capellans era una excel·lent descripció dels fets: “ Empezaron a llover golpes de porra en la cabeza, el cuello, los brazos y la espalda de los curas. Insultos de todo tipo, bofetadas y patadas. Unos cayeron al suelo y recibieron más golpes, otros eran perseguidos y zurrados mientras corrían. Muchos todavía llevan señales de sangre en su espalda ”.
L’atestat de la Brigada Social també és molt precís, amb la curiositat de corregir la frase inicial que deia que el cap de l’operatiu “ ordenó a la Fuerza que cargara ” per un eufemístic “ ordenó que disolvieran la manifestación ”. Per evitar més tràngols d’imatge, la següent pallissa a clergues la van fer “a l’argentina”: encaputxats, segrest violent i interrogatori a Francesc Vergés (1919-2015), capellà de les benedictines de Sant Pere de les Puel·les i un dels líders del catalanisme catòlic, i a Lluís Hernández (1936-2015), capellà obrer i activista veïnal.
En la increïble prestatgeria policial dedicada als lligalls relatius a l’Església díscola, vaig veure uns quants patracols monogràfics sobre Montserrat, centenars d’atestats i seixanta-dues fitxes de religiosos. Tres tindrien recorregut polític: Eduard Fornés, que va ser secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya; Lluís Hernández, que va ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet pel PSUC; i Lluís Maria Xirinacs (1932-2007), que va ser senador i un referent de l’independentisme. Van tenir rellevància jeràrquica a l’Església Josep Maria Galbany (1932-2007), que va ser vicari episcopal, i Joan Carrera (1930-2008), bisbe auxiliar de Barcelona.
Joan Subirà (1930-2017) va compaginar el ministeri amb el periodisme. Va escriure la història d’aquells sacerdots compromesos al llibre Capellans en temps de Franco. La seva fitxa indicava que ho podia fer en primera persona: “ Ideología abiertamente marxista-separatista hostil al Régimen. Abundantes antecedentes sociales relacionados con elementos de las Comisiones Obreras. Se le incauta multicopista en la que se confeccionava propaganda subversiva ”. I un final literalment deliciós: “ Envía dulces a los detenidos ”.
