La capital catalana del vi
Solsona té la plaça de Sant Joan, que va cantar Josep M. de Sagarra ( Record de Solsona ). Vilafranca també en té una, de plaça amb aquest nom -que honora l’austera capella gòtica dedicada al sant-, i té un poema que li va dedicar Joan Teixidor, Placeta de Vilafranca (¿és demanar massa que es recordin els versos de l’olotí en algun racó d’aquesta bellíssima plaça porxada, voltada d’arbres i amb una font al mig?): “Placeta de Sant Joan, / pintada amb tons d’aquarel·la”. Aquesta plaça forma, amb la de la Vila, un sol espai, que és el que el dia de Sant Fèlix s’omple de gom a gom de persones dretes amb motiu de la diada castellera més important de l’any. A terra, davant la Casa Gran, ara sí, unes quantes plaques de ferro historiades celebren diversos castells històrics dels Verds. Aquí, la passió castellera és un fenomen que desborda els límits del folklore (en puc donar fe perquè sóc pare d’una significada exenxaneta).
La de Sant Joan es coneix popularment com la plaça de la verdura: de dilluns a divendres, s’hi instal·len tres o quatre parades de fruita, verdura i hortalisses. El dissabte aquestes dues places, els carrers adjacents, la plaça de Santa Maria i la de l’Oli, i les dues rambles, formen l’acolorit i eixordador escenari del mercat setmanal, un dels més importants i populosos del país. Per entendre Vilafranca cal passejar pel mercat. Som al cor gòtic de la vila: la basílica de Santa Maria, el Vinseum, la Biblioteca Torras i Bages... L’harmònic barri antic.
Vilafranca és una ciutat molt més bonica del que la gent que no la coneix s’imagina. Capital catalana del vi, té fondes arrels pageses i menestrals. S’hi menja i s’hi beu molt bé, s’hi viu regaladament. L’etern rival és la veïna Vilanova. Més gran, més mestissa, el fet és que el nostre barri de mar (això és Vilanova per als vilafranquins) ens passa la mà per la cara en la majoria de coses.
