Les Antígones d’avui

Antígona és la protagonista d’un mite grec clàssic amb final tràgic. Un dels seus germans mor en una pugna pel poder i, en no ser legal enterrar-lo, ella decideix desobeir. Sap que les conseqüències per a ella mateixa seran greus, però respon primer a la seva consciència i decideix enterrar-lo. Els grecs ja ho sabien: ser condemnada legalment no comporta de per si una condemna moral.

Avui Antígona es diu Juana Rivas, la dona de Maracena, Granada, condemnada a entregar els seus fills d’onze i tres anys a un home condemnat el 2009 per maltractaments i que resideix a Itàlia. La setmana passada havia d’entregar els seus fills i deixar-los a mans de qui va turmentar-los a tots tres durant anys. En el passat, els fills no eren considerats víctimes de la violència masclista, sinó que se’ls situava fora del marc de dominació. Afortunadament, encara que molt tard, amb l’entrada en vigor del Conveni d’Istanbul l’any 2014 els fills són considerats víctimes de la violència masclista de manera directa, ja que són testimonis de la violència contra la seva mare i, a més, víctimes del clima de violència i hostilitat. És impossible pensar que un maltractador podrà ser un bon pare.

Sabem que en els darrers quatre anys 22 menors han estat assassinats pels seus pares (homes) maltractadors en el període de custòdia. Molts d’altres que ja s’havien negat a tenir contacte amb el pare han denunciat el malestar emocional greu que la situació els va provocar. En el cas de Juana Rivas el risc és real, i més tenint en compte que el pare és fora del país, a Itàlia, a llarga distància de la mare i de tot l’entorn familiar i afectiu, sense que els menors tinguin cap tipus de suport social allà. Juana Rivas ha fet tot el que ha pogut a nivell legal, esgotant totes les instàncies, trucant a totes les portes, fins que la justícia els ha girat l’esquena. No a ella, sinó als seus fills.

Aquest periple institucional ja va ser seguit en el seu dia per Ángela González Carreño, que va denunciar en 51 ocasions el seu marit perquè temia que assassinés la seva filla. Després de llargs mesos d’abandonament institucional, l’any 2003 aquell home va assassinar la seva filla, Andrea, quan estava sota la seva custòdia. El pare va colpejar on fa més mal. Com deia un agressor: “Si la mato a ella, la mato una vegada; si mato els nens, la mato cada dia”. Aquella mare coratge no va rendir-se i va demandar l’estat espanyol per no haver respost a les seves peticions i per haver-les deixat desemparades. Finalment, un cop esgotades totes les instàncies internes, ja l’any 2014, la CEDAW -tribunal internacional especial per a l’eradicació de totes les violències contra dones i nenes- va condemnar Espanya. Malgrat la condemna, l’Estat va decidir no indemnitzar aquella mare. Però també va incomplir la resta de mesures de reparació: investigar què havia fallat perquè no tornés a passar. Fa poques setmanes, Ángela González va dir que hauria d’haver marxat amb la seva filla i que es penedeix d’haver optat per aquell viacrucis judicial que va posar la seva filla en mans del seu botxí.

Per això Juana Rivas recull aquella experiència: el que sigui per preservar la integritat emocional i física dels fills. Rivas podria enfrontar-se a un procediment pel segrest dels seus fills. Indubtablement, ha escollit desobeir les lleis caduques després del Conveni d’Istanbul i prioritzar la integritat física i emocional dels seus dos fills. I no està sola: el poble sencer ha iniciat una campanya per protegir-la a ella i als dos menors. Juana Rivas està amagada, en la clandestinitat, per protegir els seus fills. Però aquesta vegada l’acompanyen milers de persones solidàries que han posat al seu servei pisos francs que omplen la xarxa i que demanen que la fiscalia no actuï i que es deixi sense efecte la resolució que l’obliga a entregar els menors per traslladar-los a Itàlia.

Mentre el sistema judicial no operi protegint les víctimes de la violència masclista -fills inclosos-, estarà posant en risc les seves vides. La violència individual d’un home acabarà trobant l’aliança perfecta gràcies a la violència institucional.

Diria que hem d’obrir totes les portes de cada casa, de cada despatx, de cada casal i de cadascun dels espais on es vetlla per un món millor perquè totes les Antígones tinguin un lloc on resguardar-se. Mentrestant, tocarà batallar també en aquesta trinxera dels drets, dins i fora dels jutjats, per crear la justícia justa.