Genolls al descobert
FA DIES QUE M’ATABALA la moda dels texans que deixen descoberts tots dos genolls. Trobava més gràcia als pantalons d’aparença gastada, amb petits forats, però aquest tall radical que un cop posats es converteix en un cercle que despulla el genoll del tot i el converteix en una diana per a la vista aliena no l’acabo d’entendre. A les èpoques en què s’ha ensenyat esquena, espatlla, braços, melic, cuixa, els he sabut veure certa lògica estètica o provocadora. Però els genolls, ara que m’hi fixo perquè aquells forats se t’hi emporten la mirada, en general són molt lletjos. Fins i tot incòmodes de veure, si t’hi estàs una estona, com passa amb el colze, per la forma i perquè combinen part dura amb part tova, i no deixen de ser un bony grotesc en què la funcionalitat ha primat sobre la bellesa. No estan ben acabats, però es fan un tip de doblegar-se i no se’ls pot negar el mèrit d’aguantar-nos.
A la meva perplexitat davant d’aquesta tendència s’hi afegeix que jo venia acostumat de l’època de les genolleres, i dels pedaços en aquesta zona dels pantalons perquè era per on es foradaven, i calia reforçar-la perquè no volies tenir els genolls pelats, prou que t’hi quedaven quan duies calça curta. L’atreviment de deixar al descobert el genoll em provoca més una sensació de desprotecció que d’insinuació. La gent que conec que els porta no m’ho acaben d’aclarir: algú m’ha dit que és més còmode, algú altre que ara mateix costa trobar-ne que no tinguin aquest tall.
Com més m’hi fixo i hi penso menys ho entenc, però més interès em genera. M’agradaria creure que és una manera de dir que trepitges tan fort que ni tens por de caure ni et penses agenollar per res. Un acte de valentia i de dignitat i no un caprici absurd de la moda.