Pare, filla i pizza
NO EM CANSO de veure l’anunci de Tarradellas que els ha sortit més rodó que la pizza. La noia arriba a casa plorant perquè l’ha deixat l’amor de la seva vida, amb qui ja duia... tres setmanes! El pare que no sap què dir i cada cop que obre la boca fica la pota. L’adolescent que no pensa sortir de l’habitació mai més. La invitació a fer una pizza que vol dir: “No tinc ni idea de com gestionar això, però passi el que passi em tindràs al costat”. La calma aparent, entre queixalades. El pare que fa un comentari innocent sobre el jersei que torna a recordar-li el nòvio a la noia. I ella que conclou: “Papa, per què parles?”
En només seixanta segons, es descriu a la perfecció l’essència i l’encant més insuportable de l’adolescència, la vida extrema, sense matisos, i la necessitat que els pares siguin a prop que tan bé dissimulen, buscant i trobant sempre el desacord que els reafirma en contra nostra. I, pel mateix preu, una lliçó magistral del que ens toca fer als pares. Que és sobretot ser-hi. Si educar és acompanyar, estimar de forma incondicional i fer el que bonament puguis, aquest pare que no para d’equivocar-se l’encerta de ple. Massa sovint ens pensem que el nostre paper ha de ser alliçonador, i que els podem evitar que s’equivoquin, que seria tant com impedir que visquin la vida pròpia. I tot és molt més senzill, per això ens sembla tan complicat. Ens toca esperar amb paciència que arribi l’oportunitat, i llavors ser-hi. I aprofitar els minuts màgics de connexió, conscients que tindran un final brusc, perquè en algun moment direm la frase que no toca. “Papa, per què parles?” és la sentència magistral de la noia. La invitació a escoltar més, i l’assumpció que aquell moment en què pare i filla comparteixen la incapacitat aparent d’entendre’s és en realitat un moment fabulós de màxima complicitat en què els uneix una gran impotència i una enorme estima.
