Parlamentaris prohibint parlar

EN AQUEST POLS amb els aparells de l’estat espanyol hi ha tants motius d’indignació que fa dies que em feia mandra fins i tot dedicar-hi aquest espai. Fins que ha passat això de la conferència de Puigdemont a Madrid dilluns que ve. Primer la Falange, i després el PP, seguint les seves passes, han convocat actes per reclamar que no es deixés parlar el president català a la capital espanyola. “No en Cibeles”, han batejat la campanya, com dient, és que aquests paios a sobre es pensen que tenen dret a parlar a Cibeles. (I sorprèn, ara que sabem que el corredor mediterrani porta a Madrid, que no hi puguem anar.)

Parlamentaris prohibint parlar, desconeixent per tant l’etimologia de la feina amb què es guanyen la vida. El grau de deliri i l’espiral de descrèdit arriben a extrems alarmants. Ja sé que en bona part és una estratègia per desgastar Podem perquè l’alcaldessa ha llogat el local per a l’acte a l’Ajuntament, però que Carmena hagi de sortir a dir que en una democràcia li sembla lògic deixar expressar idees és molt greu. I és que estem parlant del president d’una autonomia, d’una màxima autoritat, democràticament escollida. En aquest ús i abús dels aparells judicials, primer aconsegueixen declarar il·legal el dret a decidir, després persegueixen la compra d’urnes, i ara fan un salt esperpèntic i parlen de la il·legalitat d’una conferència. O diuen, amb una demagògia esgarrifosa, que no es pot acollir a Cibeles algú que “porta anys insultant els espanyols”. I es queden tan tranquils, es fan la foto amb la bandera espanyola i Albert Boadella i la cara no els cau de vergonya sinó tot el contrari, se’ls endureix una mica més. I així no sortiran de la bombolla ni es fixaran en la gravetat antidemocràtica de negar el dret a parlar. Però vaja, poc es pot esperar de qui després de boicotejar l’aeroport del Prat exigeix paciència als damnificats.