I què no és provisional?
PARLÀVEM, a l’Islàndia de l’Om a RAC1, amb famílies acollidores, que tenen cura de criatures a l’espera que puguin tornar algun dia amb els pares biològics. El tema sempre porta incorporat el concepte de temporalitat. El final feliç és que ja no necessitin qui els ha banyat i explicat els contes i portat a escola i fet de pare o mare durant setmanes, mesos o anys. I això fa que els que admirem i agraïm la generositat i entrega de les famílies acollidores, ens preguntem i els preguntem com es porta saber que potser algun dia deixes de tenir a casa aquell nen acollit amb qui has establert un vincle tan intens. Una mare d’acollida ens va explicar que a ella li preocupava, esclar, aquesta provisionalitat. I un amic seu a qui se li havia mort un fill li va dir: “A tots ens passa, que mai sabem fins quan tenim els fills”. Totes les situacions són provisionals perquè ho és la vida.
Al món hi hauria, doncs, dos tipus de persones. Les que tenen present que tot és provisional i les que no. Ser-ne conscient és l’única diferència. Una malaltia greu, una desgràcia familiar o un acord amb data de caducitat ens fan tenir present que allò s’acaba, amb el risc que ho tinguis tan present que la por de la pèrdua, del final, t’impedeixi disfrutar del recorregut. Però no ser-ne conscient comporta altres riscos. No només el de l’autoengany còsmic que suposa ignorar que tot s’acaba, sinó l’arrogància de qui creu tenir control sobre el que no es pot controlar, i pot malgastar temps i energies, o desaprofitar les oportunitats, perquè no en valora el caràcter fugisser.
No ens podem instal·lar en un relativisme extrem pel fet que tot té un final: fer-ho ens convertiria en apàtics o cínics. Necessitem fer plans, tenir projectes, arrelar-nos, posar cert ordre i tenir una sensació de control que sigui almenys aparent. Però sí que ens ajudaria a entendre què hi fem, aquí -i a viure-ho més intensament-, tenir assumit sense dramatismes que som és la primera persona del present.
