La revolució de la veritat

i Carles Capdevila
12/05/2017
2 min

MENTIA PUJOL abans de la confessió, va mentir el dia que confessava i ha continuat mentint després. I per si els 70 milions més o menys documentats fossin poc, menteix a consciència algun mitjà de Madrid que ho infla fins als 2.000 o 3.000 milions, a veure qui la diu més grossa.

Menteix Rajoy quan presumeix de la independència de la justícia mentre bat rècords indignes de control de jutges. I fins i tot quan els documents proven que el fiscal d’Anticorrupció es volia desfer d’alguns fiscals, ell menteix i ho nega.

El súmmum és l’exministre Fernández Díaz, mentider en cap de la democràcia, que diu que nega haver dit fins i tot el que va quedar enregistrat en les seves converses.

Vivim colgats de mentides podrides, en plena espiral de creixement exponencial en què cada mentida en genera una de més grossa. Tothom que ha patit un mentider compulsiu a prop sap que la capacitat humana de fabular és il·limitada, i que cada falsedat és defensada amb tanta passió que t’adones que el mentider és víctima de la seva pròpia ficció: s’acaba creient a ell mateix.

Envejo països on quan algú amb responsabilitats és enxampat en una mentida primer fa com els nens, es posa vermell i demana perdó, i després fa com els grans: demana perdó i dimiteix. Aquí la mentida no es penalitza: s’integra, es digereix i s’assumeix amb una resignació que sembla mentida. Lluny de restar vots, de vegades en dona.

La veritat és dura però ens dibuixa un terreny de joc real, sabem amb què comptem. La mentida s’escampa com una epidèmia i ens fa parar bojos. Cal una revolució de veritat i de la veritat des de baix, en el dia a dia, que planti cara a cada mentideta, per petita i innocent que sembli, que apugi el llistó d’exigència ètica, que no dissimuli davant les falsedats, que aïlli els mentiders, els assenyali amb el dit i els faci caure la cara de vergonya.

stats