'Catalangate'

L'encadenament d’escàndols a què hem assistit en els darrers anys, que tenen sempre l’epicentre en la part fosca de l'Estat, pot haver contribuït a normalitzar situacions que són inacceptables en una democràcia que sigui digna d’aquest nom. Està interioritzat, com si fos una fatalitat sense remei, que a l’estat espanyol aquestes coses passen de manera inevitable i s’assumeix resignadament que mai no hi ha ningú que respongui per fets intolerables que vulneren drets fonamentals de les persones.

Ningú no discuteix que els estats i els governs s’han de protegir de les amenaces que poden posar en risc la seva població i les seves institucions, però és elemental que el límit dels serveis d’informació i d’intel·ligència han de ser les actuacions potencialment delictives, i això no exclou que tot allò que es faci sigui sotmès al control judicial per assegurar que es ponderen els drets en conflicte.

En la darrera dècada, per no anar més lluny, ha estat una constant que des dels aparells de l'Estat s’hagi actuat per perseguir i intimidar els adversaris polítics. El pas de Jorge Fernández Díaz pel ministeri de l’Interior és un forat negre pel que fa al respecte dels drets i llibertats. L’existència d’una policia patriòtica, reconeguda per l’actual govern socialista, és un llegat que demostra una concepció de les institucions on tot s’hi val per atacar els adversaris. La quantitat de fake news publicades en determinats mitjans de comunicació per servir de pretext perquè algun jutjat o la Fiscalia pogués judicialitzar certes qüestions era una pràctica de manual durant aquells anys. I un meló que està per obrir, amb conseqüències pròpies de la dimensió desconeguda, és l’arsenal de dossiers, converses i informacions obtingudes per mitjans espuris sota el paraigua del comissari José Manuel Villarejo.

Un dels objectius d’aquesta part corrupta de l'Estat, que se sap impune, han estat els polítics catalans independentistes. Des de l’Operació Catalunya, pilotada per la policia patriòtica, fins a les maniobres diplomàtiques fetes pel ministre José Manuel García Margallo, que va admetre haver pagat favors inconfessables per combatre la causa catalana, hi ha un rosari d’exemples que no passen la prova del cotó fluix democràtic.

No cal dir que un moment àlgid d’aquesta persecució a l’independentisme van ser els mesos previs a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Els que formàvem part d’aquell govern podríem explicar dotzenes de situacions sobre les quals es projecta l’ombra de les clavegueres de l'Estat. Des de seguiments pel carrer, intromissions en les nostres comunicacions, estranys robatoris en despatxos i domicilis o inspeccions fiscals insòlites, el catàleg és complet.

Aquesta setmana hem tingut evidències d’aquests pràctiques. Hem sabut que el president del Parlament, Roger Torrent, i l’exconseller i guanyador de les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona, Ernest Maragall, a més d’altres polítics i activistes, van ser objecte d’espionatge polític durant l’any 2019 a través d’una aplicació introduïda il·legalment en els seus telèfons mòbils, la qual només poden adquirir els estats. En un estat exigent amb el compliment de les regles elementals de la democràcia i amb el respecte als drets i llibertats, això seria un escàndol majúscul i seria una prioritat depurar les responsabilitats i disculpar-se amb els afectats. És altíssim i injust el preu que paguen les persones espiades perquè durant mesos, involuntàriament, hauran retransmès en directe la seva vida pública, privada i íntima, i la del seu entorn, que els han robat les clavegueres més podrides.

En el fons de la qüestió, el més preocupant és que en molts ressorts del poder està instal·lada la idea que l'Estat s’ha de protegir dels independentistes i, davant d’això, el fi justifica els mitjans. L’estat espanyol, com hem vist també amb les condemnes de presó, està disposat a suspendre la democràcia per combatre l’independentisme. Segur que una de les prioritats d’un estat és la defensa de la seva integritat territorial, però no a qualsevol preu. L’independentisme és una posició política legítima i democràtica, com ho és defensar el contrari. El que és inacceptable i alarmant és que hi hagi aparells de l’estat dedicats a servir una posició política en contra d’una altra.

El Catalangate és només la punta de l’iceberg d’un estat corcat. Un estat democràtic no pot emparar aquestes pràctiques delictives sinó que ha de depurar les responsabilitats d’aquells que han actuat contra representants polítics escollits pels ciutadans, que han de poder exercir la seva tasca sense coaccions ni xantatges. Cal arribar fins al final, caigui qui caigui.