Confusió de poders

En els últims anys, de forma desacomplexada, estem veient com a l’estat espanyol no hi ha una separació de poders sinó una confusió de poders. Si cal, les garanties d’un estat democràtic i de dret salten pels aires quan l’objectiu és combatre les posicions polítiques dels adversaris. En altres paraules, de manera il·legítima es fa ús de les institucions de l'Estat, que haurien de ser la garantia del pluralisme i del respecte als drets i llibertats de tots, per aconseguir objectius polítics i per perseguir o arraconar els discrepants. L’ús partidista del poder judicial i de la Fiscalia dinamita el principi bàsic de la separació de poders, que és el fonament de qualsevol sistema democràtic.

Forma part de la tradició espanyola utilitzar l’aparença de legalitat per posar contra les cordes els adversaris. Durant la dictadura franquista, a l’aixopluc del Tribunal d’Ordre Públic, a qui després li va agafar el relleu l’Audiència Nacional, es processava la dissidència simulant unes garanties i una objectivitat que, en el millor dels casos, només existia sobre el paper. Fent-ne paròdia, es podria resumir amb aquella frase cèlebre, atribuïda a Groucho Marx, que diu: "No pateixi, li garanteixo un judici just i després l’afusellaré!"

Aquesta setmana hem tornat a viure i veure un episodi lamentable d’aquesta manera de funcionar i, un cop més, ha tingut els presos polítics al mig de la diana. El judici del Tribunal Suprem pel referèndum de l’1 d’Octubre ja havia superat tots els rècords de la indignitat perquè es van imposar penes de fins a 13 anys de presó pel delicte de sedició basant-se en una violència que mai va existir. En un relat carregat d’intencionalitat política, escrit a quatre mans per la Guàrdia Civil i la Fiscalia, es va centrar la pilota per tal que el Tribunal Suprem fes el gol. Però és evident que alguns encara no en van tenir prou.

La Fiscalia va demanar fins a 25 anys de presó, defensant un delicte de rebel·lió. La desmesura era de dimensions còsmiques, i segurament el Tribunal va entendre que seria complicat gestionar aquest despropòsit. Ja en aquell moment, la Fiscalia també va demanar que els condemnats a presó no poguessin obtenir un règim penitenciari que els permetés sortir de la presó fins a haver complert la meitat de la condemna, però com que això hauria estat considerat un escarment, el Tribunal devia preferir no aparèixer com el dolent de la pel·lícula.

Però les ganes de castigar amb la màxima duresa mai no han desaparegut i allò que alguns no van aconseguir amb la sentència ara pretenen aconseguir-ho retorçant el reglament penitenciari fins a fer-li dir allò que no diu. La revocació del tercer grau, que se l’anomena semillibertat, però que, per la mateixa regla de tres, se’l podria anomenar semipresó, és contrària als principis que inspiren les polítiques orientades a la reinserció. Però en aquest cas encara resulta més grotesc parlar de reinserció quan estem davant d’unes persones que han estat condemnades a presó per la defensa d’una opció ideològica legítima i democràtica. I davant d’això resulta delirant que es pretengui, com demana la Fiscalia, que se sotmetin a cursos de tractament i reeducació per rehabilitar-se del delicte de sedició.

Amb moltes actuacions de la Fiscalia, amb els relats de la Guàrdia Civil, amb determinats jutjats i tribunals, amb la Junta Electoral, amb el Tribunal de Cuentas o amb determinades inspeccions fiscals veiem com se sincronitzen els rellotges per servir a objectius polítics i que no tenen res a veure amb la voluntat de fer complir la legalitat.

Els tribunals tenen la funció de fer el control de legalitat, però massa vegades fa la impressió que intenten, amb les seves decisions, corregir allò que el legislador ha aprovat i no comparteixen. Crec que som molts els que hem vist amb estupor com, davant de la crisi sanitària provocada pel coronavirus, acaba pesant més la decisió d’un jutge que la justificació de les autoritats sanitàries quan decreten determinades mesures temporals que van encaminades a protegir la salut de tots els ciutadans.

En la darrera campanya electoral espanyola, Pedro Sánchez va presumir de ser ell qui manava sobre la Fiscalia. I, de fet, no és menor que la fiscal general de l’Estat nomenada pel govern sigui la ministra de Justícia d’aquell mateix govern. Però és evident que a l’hora de dirigir la Fiscalia era molt més eficaç l’exministre Jorge Fernández Díaz, que tenia al seu servei una Fiscalia disposada a afinar qualsevol nota que grinyolés. Segurament, en aquest segon cas participaven d’un mateix objectiu polític.

Enmig de la polseguera potser no veiem la claredat de l’horitzó, però aquells que utilitzen els instruments de l’Estat en benefici d’una posició ideològica i partidista creient que aquesta és la millor manera de defensar-lo, en realitat estan devorant l'Estat i afeblint-lo perquè les garanties democràtiques deixen de ser-ho quan els poders es confonen.