Del 'cafè per a tothom' a l’insomni

Qüestió territorial, carpeta catalana o "órdago independentista". El conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol s’ha anomenat de moltes maneres des de fa moltes generacions, però continua ben present, com un gran elefant enmig de la sala, que sovint molts fan veure que no hi és. La incapacitat de l’estat espanyol per abordar aquest assumpte ve de lluny. En l’etapa contemporània, el darrer intent d’encarrilar el sistema polític espanyol per abordar “el problema catalán” el trobem en el títol VIII de la Constitució espanyola de 1978, el que defineix l’organització territorial de l’Estat, que volia ser el pacte polític per donar resposta a les aspiracions nacionals d’una part de la societat catalana per la via de reconèixer algun grau d’autonomia i una certa singularitat, però un cop més ha resultat ser només una fugida endavant.

A finals dels anys setanta, en plena Transició, la Constitució va deixar en paper mullat el reconeixement de les nacions que integren l’estat espanyol. Parlar de nacionalitat i regions ja demostra la voluntat de negar la plurinacionalitat. En aquell temps va fer fortuna l’expressió del cafè per a tothom per eliminar les singularitats de les nacions catalana, basca i gallega. L’argument dels altres territoris és que no volien ser menys que Catalunya perquè qualsevol diferència era entesa com un privilegi i una concessió insolidària.

Amb el pas dels anys, allò que va ser lloat per molta gent i considerat una estratègia modèlica per apaivagar l’ambició nacional de catalans i bascos s’ha demostrat un pedaç. El cafè per a tothom és avui la causa de l’insomni d’un Estat incapaç de reconèixer la pluralitat. Els poders de l’Estat no poden dormir tranquils i tanta cafeïna ha desvetllat l’independentisme català, que els últims anys ha eclosionat fins al punt de sumar el suport de la meitat de catalans i catalanes.

L’arquitectura constitucional va aniquilar qualsevol possibilitat d’articular una Espanya federal. Des del punt de vista legal, la mateixa Constitució estableix un mecanisme de reforma que, a la pràctica, la fa irreformable a l’hora de definir uns límits diferents de l’autonomia. Majories de tres cinquenes parts al Congrés i al Senat i un referèndum a tot l’Estat per aprovar la reforma ja deixen clares les possibilitats d’èxit que té modificar una coma en aquest àmbit. Però encara més complicat que això és la cultura política instal·lada en molts sectors socials de tot l’espectre ideològic, que, durant dècades, han estat alimentats amb arguments encaminats a rebutjar la pluralitat. Sota la lògica de "España es una y no cincuenta y una", en la cultura política espanyola es percep la diferència com una anomalia que s’ha de corregir i combatre i no pas com una riquesa que cal protegir.

De fet, aquell pacte constitucional va ser sabotejat de forma unilateral almenys tres vegades pel mateix Estat: la Loapa, la llei orgànica d'armonització del procés autonòmic, aprovada pel PSOE l’any 1982 per recentralitzar l’Estat i tombada després pel Tribunal Constitucional; els anys de majoria absoluta de José María Aznar, que l’any 2000 enceta una estratègia agressiva de recentralització i d’estigmatització de les minories nacionals, que anys després continuarà Mariano Rajoy; i la sentència contra l’Estatut d’Autonomia de 2006, que novament interpreta de forma restrictiva la Constitució, i trenca així un cop més el pacte de 1978.

La política espanyola no vol sortir ni sap sortir de la lògica de la “conllevancia” que apuntava el filòsof José Ortega y Gasset, que amb motiu de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1932, durant la Segona República, ja sentenciava que “el problema catalán no es un problema para resolver, sino para conllevar, y sólo conociendo la autenticidad del problema se le puede aplicar un contraveneno eficaz”.

L’aritmètica parlamentària resultant de les eleccions del 10-N deixa un PSOE atrapat, que no vol pactar amb els independentistes per evitar ser acusat de traïdor i no pot pactar amb la dreta per no quedar desdibuixat. Les converses iniciades amb Esquerra Republicana de Catalunya, fruit de la necessitat i no pas del convenciment, ja han obligat a reconèixer allò que ja sabíem tots els que ho volíem saber: que efectivament hi ha un elefant enmig de la sala i que el conflicte que es viu entre Catalunya i Espanya no és de convivència sinó que és polític. Serà una bona notícia que les negociacions que hi ha en marxa serveixin per barrar el pas a la dreta i per posar altre cop Espanya davant del mirall. D’aquesta manera encara més gent entendrà que tenim davant un Estat paralitzat per ell mateix, incapaç de reinventar-se i d’oferir respostes útils, i constatarà que l’únic projecte engrescador passa per sumar-se al projecte d’una Catalunya independent.