La manta curta

El dèficit fiscal que pateix Catalunya és una malaltia crònica. Amb les últimes dades fetes públiques pel govern espanyol, corresponents al 2017, cada ciutadà de Catalunya va aportar a l’Estat 2.757 euros i en va rebre 2.468. Ocupem el tercer lloc a l’hora de pagar i el desè a l’hora de rebre. Però si aquestes xifres, que ja són prou cridaneres, les ponderem amb el cost de la vida a Catalunya, on amb els mateixos euros podem comprar menys coses, resulta que Catalunya passa a ocupar el lloc catorze de quinze, ja que rep un 19% menys que la mitjana de tot l’Estat. I això passa un any rere l’altre i una dècada rere l’altra. En una situació molt semblant hi trobem les Illes i el País Valencià, que contrasta amb altres grans territoris com Andalusia, on cada ciutadà rep de mitjana 565 euros més dels que aporta. Òbviament, en aquesta lliga no és comparable la situació de la Comunitat de Madrid, que té les xifres distorsionades per l’efecte de la capitalitat, ni el País Basc ni Navarra, que gràcies al concert econòmic mengen a part.

Quan ens fixem en les inversions i en l’execució del pressupost, la situació no canvia. Aquests dies també hem conegut que mentre a Catalunya hi va haver una execució real del 66% en relació al pressupost del 2017, a Madrid va ser del 114%. I malgrat els anuncis de grans inversions i les promeses de pluja de milions, que només van servir per obrir les portades d’alguns diaris, la realitat és que en cinc anys el govern espanyol ha deixat d’invertir 2.214 milions d’euros. Mentre això passa, les urgents inversions en la xarxa de Rodalies o el Corredor Mediterrani continuen esperant.

En aquest context, el govern en funcions del PSOE ha aprofitat el tedi informatiu del mes d’agost per anunciar que dins del primer any de la nova legislatura proposarà un nou model de finançament, pretesament per corregir les desigualtats. Aquest anunci és equivalent a l’entusiasme que genera la reposició de 'Verano azul', que s’ha repetit incansablement i tothom ja sap com acaba. De fet, l’actual sistema de finançament està caducat des del 2014 d’acord amb el que marca la Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes, però el govern del Partit Popular va incomplir-la deliberadament.

Cap govern espanyol, ni del PP ni del PSOE, reformarà el finançament autonòmic per transformar-lo en un sistema just, equitatiu i generador de riquesa. Els recursos a repartir no s’incrementen a mesura que apareixen les necessitats. I és políticament inimaginable que pugui prosperar un model en què les comunitats que avui tenen un saldo positiu entre el que aporten i el que reben estiguin disposades a rebre menys per compensar les que cada any tenen saldos negatius. Per la via dels impostos poc més poden créixer els ingressos sense ofegar l’economia; la lluita contra el frau fiscal, que diversos estudis estimen que supera els 40.000 milions d’euros, o fer aflorar l’economia submergida, que es calcula que arriba al 20% del PIB, podria aportar nous recursos per repartir millor. El pastís és el que és, i el que rebessin de més uns ho rebrien de menys els altres. El sistema de finançament és com una manta curta, que quan et tapes el cap se’t destapen els peus i viceversa, cosa que permet aventurar que els canvis seran essencialment cosmètics.

Explicar això no és res de nou, però no per redundant deixa de ser important. De fet, el finançament és una de les grans qüestions polítiques que han deteriorat i desgastat més la relació entre Catalunya i els governs espanyols successius. Amb el temps s’han anat assentant conceptes com el dèficit fiscal o les demandes de transparència amb les dades, i s'han fet grans batalles per aconseguir la publicació de les balances fiscals. Des del ‘Concert pel concert’, organitzat per Esquerra Republicana de Catalunya l’any 1993, fins a la demanda d’un pacte fiscal del president Artur Mas l’any 2012 –que va tenir com a resposta un sonor cop de porta de Rajoy i va ser el pretext perquè CiU deixés enrere el pacte parlamentari amb el PP i precipités la convocatòria d’eleccions–, passant per la mai complerta disposició addicional tercera de l’Estatut del 2006, que garantia una inversió equivalent al PIB, la qüestió del finançament és cíclica i sempre ha tingut una resposta decebedora.

Insistir en qüestions nuclears com la del dèficit fiscal, que perjudica severament la qualitat dels nostres serveis públics, és necessari per explicar que només canviant la relació entre Catalunya i Espanya podem sortir d’aquest bucle. No cal picar-se el pit ni fer proclames de puresa patriòtica. En molts entorns n’hi hauria prou explicant més i millor que de manera crònica els ciutadans de Catalunya, els que són independentistes i els que no ho són, paguem molt més del que rebem i això ens perjudica injustament a tots. Si s’obre el debat del model del finançament, ho hem de veure com una oportunitat per denunciar una situació inacceptable. Ja sabem que no canviarà res, perquè la manta continuarà sent curta, però l’Estat ha d’explicar per què perpetua aquesta situació que ens perjudica a tots, pensem com pensem.