Molta tàctica i poca estratègia

Amb el compte enrere per a les eleccions al Parlament de Catalunya, el soroll entre els que competeixen per una mateixa part de l’electorat es va incrementant. Això no té res d’estrany, però sí que genera un cert rubor quan, al mateix temps, es comparteix govern. Sentir que una part de l’executiu no s’està de qüestionar públicament l’actuació de l’altra part, amb retrets del president inclosos, és insòlit. I aquesta setmana hem vist un altre exemple de desgast estèril, amb tota la polseguera aixecada arran del suplicatori de Laura Borràs –que ha generat molt soroll a Twitter i molt poc al carrer–, en què el gran debat han estat el vot dels diputats independentistes, malgrat que el tema es va aprovar amb el vot de 293 dels 350 diputats.

No hi ha dubte que mentre els partits independentistes perdin el temps amb polèmiques d’aquestes, els primers perjudicats són ells mateixos, ja que generen un desànim que no ajuda gens el projecte compartit. I situacions com aquestes també dificulten la imprescindible necessitat de teixir una estratègia compartida per continuar reforçant l’espai polític i els objectius compartits. La recerca de la unitat estratègica, que permetria combinar ritmes i accents complementaris, continua arraconada per la tàctica i la immediatesa.

En aquest debat pendent, l’aportació que fa Jordi Muñoz en el seu llibre Principi de realitat (Ed. L’Avenç) em sembla especialment valuosa perquè fa una anàlisi exigent sobre el procés polític que hem viscut a Catalunya en els darrers anys, assenyalant les fortaleses i les febleses que tenim per poder interpretar millor la complexitat i poder prendre decisions que ens ajudin a arribar a l’objectiu de la independència.

El llibre de Jordi Muñoz segur que no deu agradar a totes les sensibilitats de l’independentisme, i fins i tot hi deu haver qui el considera un manual propi de posicions perdedores, confonent la complexitat amb la renúncia. Crec que és un llibre de lectura obligatòria perquè, amb una visió analítica i documentada, identifica clarament aquells punts que els partits independentistes haurien de situar entre les prioritats de la seva acció política.

M'han semblat especialment rellevants les reflexions que fa sobre la importància de concentrar esforços en l’àrea metropolitana i cita com a exemple l’estratègia del Partit Nacionalista Escocès, que amb la seva acció de govern ha aconseguit situar-se, als ulls de molts sectors, com una garantia de l’estat del benestar. A Catalunya, a diferència d’Escòcia, no ha arrelat en el conjunt majoritari de la població la idea que un estat independent és un projecte per assegurar l’estat del benestar i una garantia de drets socials.

I també em semblen molt pertinents les consideracions sobre la necessitat de visualitzar, de manera sostinguda en el temps, una majoria independentista que superi el 50% de suport electoral, fet que és una condició necessària però no suficient. Però, sobretot, són molt útils les reflexions sobre la part de la societat catalana que no és independentista i que, d’alguna manera, s’ha de sentir concernida i interpel·lada per la qüestió independentista, encara que sigui des d’una posició contrària. Per això planteja la necessitat d’un acord intern ampli, que l’identifica com el famós 70%, que comparteix que la manera de resoldre el contenciós històric i polític que mantenim amb l’Estat és participar d’una mateixa solució, el resultat de la qual ha de ser acceptat per totes les parts. En aquest sentit, igual com en els casos d’Escòcia i el Quebec, la via del referèndum semblaria el mecanisme normal per resoldre aquesta qüestió política, si bé també assenyala, fugint de qualsevol ingenuïtat, totes les dificultats que té.

Com que, per desgràcia, sembla difícil d’imaginar que aquesta lectura compartida de la situació per teixir una unitat estratègica de l’independentisme es produirà abans de les eleccions catalanes, l’electorat, d’una manera més conscient o més intuïtiva, acabarà alimentant o diluint quina de les visions que avui conviuen compta amb més predicament. Per això seria de gran utilitat que tots els partits independentistes que concorrin a les eleccions facin plantejaments clars sobre com consideren que cal encarrilar la qüestió. Agradarà més o agradarà menys, però qui ho ha fet de manera més explícita, agafant la bandera de l’independentisme pragmàtic, és Esquerra Republicana. L’alternativa a aquesta visió, tan legítima com qualsevol altra, no s’hauria de limitar a la crítica basada en atacs i insults o acusacions grotesques de rendició. Caldria conèixer exactament quin plantejament propi i concret té cada espai polític per poder contrastar idees. Mentre això no passi, s’estarà confonent la tàctica amb l’estratègia.