Pandèmia econòmica
Encara estem en estat de xoc. Fa cinc setmanes que vivim confinats pel coronavirus i el gruix dels missatges i de la informació que rebem se centra en els milers de contagis i els centenars de morts diaris. La preocupació immediata de molta gent, que també comparteixo, és quan podrem sortir a estirar les cames o fer esport i quan els nens i nenes podran esbargir-se una estona al carrer.
Si no es torça res i les previsions no fallen, la setmana vinent molts hospitals començaran a reprogramar visites i intervencions per atendre els pacients amb malalties greus que el maleït virus ha retardat i, progressivament, les unitats de cures intensives aniran notant com baixa la pressió. Això vol dir que en molt poques setmanes els hospitals, sortosament, deixaran d'ocupar tota l'atenció informativa i cada vegada seran més visibles els efectes d'aquesta crisi sanitària. Llavors el protagonisme passarà a la pandèmia econòmica, que ja tenim aquí però que encara no veiem amb tota la instensitat.
Les seqüeles que deixarà la covid-19 per a l'economia de milions de famílies seran ben visibles a curt termini, i particularment al nostre país. Aquesta pandèmia econòmica ja comptabilitza més de noranta mil empreses que han presentat expedients de regulació temporal d'ocupació, que en conjunt afecten prop de set-centes mil persones de forma directa, i darrere seu centenars de milers de famílies. Tant de bo que després de l'estat d'alarma tothom pugui reprendre la seva feina, però sembla inevitable que en una crisi planetària hi hagi empreses que no se'n surtin. En molts casos, després dels ERTO vindran els ERO i finalment els concursos de creditors.
Les proporcions de la crisi que tenim a tocar han portat el Fons Monetari Internacional a pronosticar que l'economia espanyola pot caure el 8% del PIB aquest mateix any i hem sentit dir al vicepresident del Banc Central Europeu, Luis De Guindos, que Espanya viurà la situació econòmica més greu des de la Guerra Civil, mentre que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ja parla d'un Pla Marshall per salvar el continent. També el president espanyol, Pedro Sánchez, parla d'un pacte de reconstrucció. Tot plegat són grans paraules, però encara buides de contingut.
En temps de distanciament social, el distanciament de molts ciutadans amb la confiança en la gestió política també s'ha fet més gran. I aquest també és un preu molt car que paguem de forma col·lectiva. La catarsi que a molts nivells provocarà el coronavirus també sacsejarà la visió que tenim de la política, la qual cosa també pot ser una oportunitat per immunitzar-nos dels populismes que tenen respostes per a tot però no tenen solucions per a res.
En situacions tan complexes com l'actual, el lideratge polític és més útil i necessari que mai. Aquesta etapa que comencem, la de la generació covid, com alguns l'anomenen, transformarà moltes de les coses que hem conegut i només es podran orientar en favor de la ciutadania si passem de la retòrica política a l'acció política. Com deia fa pocs dies en una entrevista el premi Nobel d'economia Finn Kydland, els polítics no han de fer més por que el virus, i relacionava el lideratge amb la capacitat de ser previsible, de donar certeses i de definir no un discurs sinó un projecte comú, que tingui sentit i en què el talent de cadascú ajudi a empènyer en la direcció adequada. L'enemiga de la prosperitat és la incertesa que genera la mala política, concloïa.
Encara que la crítica descarnada als polítics sempre genera onades d'entusiasme, només ens en podrem sortir col·lectivament, però també amb el concurs de les institucions. Per això té tot el sentit que d'ara endavant es prenguin decisions valentes i innovadores, assumint el cost de la incomprensió que pugui generar el fet de posar unes bases que ens permetin afrontar el futur amb confiança. A Catalunya presumim, amb raó, que hi ha molt talent. Ara és el moment de sincronitzar-lo per treballar a favor d'un sistema de salut ferm, capaç d'afrontar noves pandèmies, un sistema de protecció social que no deixi ningú fora de joc, un sistema educatiu que sigui un veritable motor per a la igualtat d'oportunitats. I tot això cal fer-ho sobre uns pilars econòmics sòlids, amb el coneixement i la recerca al centre, amb plena consciència mediambiental i amb l'acceleració tecnològica que es produirà globalment, mentre transformem, per voluntat o perquè no hi ha més remei, alguns sectors com el turisme, que avui aporta el 12% del nostre PIB, i que són tan vulnerables a amenaces com la que estem vivint.
Tot això ens sortirà millor si hi ha un lideratge polític disposat a arriscar. Prenguem-nos, doncs, aquesta crisi com un avís molt seriós per evitar ser víctimes de la pandèmia econòmica que tenim a tocar i preparem-nos per un futur en què serem més vulnerables del que pensàvem.
