Per quan vingui un altre març

La lluita feminista no ha estat en va. Igual com ha passat en moltes altres causes justes, la cursa de fons feta per moltes dones, sovint sota la incomprensió, la condescendència i la ridiculització, ha acabat ocupant un lloc central i transversal en la nostra societat. Allò que fa molt poc era patrimoni de grups amb una forta càrrega ideològica i militant, avui s’ha convertit en una prioritat per a gairebé tothom.

Quan ens acostem al 8 de març, el Dia Internacional de la Dona, la majoria de missatges dels governs, dels partits polítics, dels mitjans de comunicació i de moltes marques comercials se centren en posar la dona com a protagonista. Tot es tenyeix de lila, escoltem més veus femenines que mai i apareixen mirades i reflexions que la resta de l’any acostumen a passar més desapercebudes. Sens dubte, això és el reflex d’una anomalia que per fortuna es va corregint, i cada vegada més àmbits de la nostra societat tenen ben present la perspectiva de gènere. Això és tan cert com que encara queda molt camí per recórrer, moltes inèrcies per trencar i moltes actituds per corregir i grans injustícies per vèncer.

Entre les propostes estrella reservades per a aquestes dates hi ha la proposta del govern espanyol de modificar el Codi Penal per eliminar el delicte d’abús sexual i considerar que és agressió sexual qualsevol relació que no hagi estat explícitament consentida. Després de l’escàndol que va suposar la primera sentència del cas de La Manada, dictada per l’Audiència Provincial de Navarra, en la qual es va considerar que la víctima d’una violació en grup va patir un abús i no una agressió perquè no va poder acreditar que havia emprat prou força i resistència, el “només sí és sí” va esdevenir un clam que ara prendrà forma de llei.

La temptació de creure, per ser elemental, que no cal que una llei digui que el sexe només és possible si és consentit, xoca amb la realitat. Per això, benvinguda sigui la reforma del Codi Penal si ha de servir perquè mai més es pugui escarnir la víctima d’una violació. Però més enllà d’això, la gran assignatura pendent continua sent l’atenció a la víctima, que sovint encara és tractada com el principal instrument per trobar el culpable d’una agressió i no pas com algú que necessita la màxima atenció i suport per gestionar emocionalment una vivència traumàtica que pot durar anys.

Parlant d’agressions sexuals i parlant de reformes del Codi Penal, tot i la indignació que ha generat cada vegada que n'ha aparegut un nou cas, continua pendent d’abordar la dolorosa injustícia que suposa veure com prescriuen les agressions sexuals a menors d’edat. La nova reforma per penalitzar les agressions sexuals hauria d’incloure també la fórmula per evitar que els pederastes puguin quedar impunes pel fet que hagin prescrit les atrocitats que haurien comès fa dues dècades.

Actualment, en el Codi Penal espanyol, la prescripció –això és, el temps durant el qual els tribunals poden jutjar i condemnar els autors dels delictes– s’estableix en un termini que va dels 10 als 20 anys, en funció de la gravetat dels fets, segons es tracti d’un abús o d’una agressió sexual. Arran d’una reforma del 1999, per a les víctimes menors d’edat de delictes sexuals es va començar a comptar el temps de prescripció a partir del moment que complien els 18 anys. Això vol dir que poden prosperar les condemnes sempre que les víctimes interposin la denúncia abans de fer els 38 anys.

Hi ha un ampli consens entre els professionals sobre el fet que la majoria de víctimes de pederàstia no aconsegueixen superar el bloqueig psicològic causat pel dany sofert i reunir les forces suficients per denunciar els seus agressors fins ben entrada l’edat adulta i la maduresa. Haver patit les agressions en un context de dependència familiar i econòmica o en una posició de subordinació condueix les víctimes a amagar i a negar el que ha passat, i a suportar lesions psicològiques permanents.

Per això, en la tramitació de la nova llei per reformar el Codi Penal en matèria d’agressions sexuals, és un moment idoni per acabar amb la prescripció dels delictes de pederàstia. Aviat farà quatre anys, des de la conselleria de Justícia vam fer una proposta després d’estudiar com ho aborden alguns països del nostre entorn, com Alemanya, Àustria o Suïssa, que comencen a comptar la prescripció no des dels 18 anys, com passa a Espanya, sinó des dels 25 o 30 anys. Aquesta proposta va ser defensada pel grup d’Esquerra al Congrés per la consellera Ester Capella quan era diputada i, el 2018, la diputada Carolina Telechea va aconseguir que s’aprovés una resolució en aquests termes, però el més calent és a l’aigüera.

Passat el 8 de març, caldrà conitnuar batallant, sense esperar dies assenyalats. Farem bé de reconèixer que en molts àmbits s’estan fent els deures, però encara queden moltes assignatures pendents que no poden esperar per quan vingui un altre març.