La recepta màgica d’Aznar

Després d’uns anys en letargia, refugiat a la FAES, José María Aznar ha tornat a sortir per abraçar-se a Pablo Casado, un dels seus alumnes avantatjats. Quan el 2004 Aznar va perdre la Moncloa per la nefasta gestió dels atemptats de l’11-M a Madrid, deixava enrere una majoria absoluta forjada amb tots els accents de la dreta i de l’extrema dreta, sense la competència de cap altre partit, i amb un potentíssim suport dels principals grups mediàtics.

Quinze anys després, els vents que recorren Europa i els principals països del món dibuixen un panorama amb un protagonisme creixent de la dreta populista. Des dels Estats Units de Donald Trump fins al Brasil de Jair Bolsonaro, passant per la Itàlia de Matteo Salvini o la França que dona suport a Marine Le Pen, els discursos abrandats que proposen solucions màgiques per a problemes complexos han anat ocupant el debat polític i han colonitzat les xarxes socials i molts grups de WhatsApp. La clau de tots els missatges sempre és buscar enemics contra els quals dirigir la ira i la indignació.

Esperonats pels resultats de Vox i per les seves expectatives electorals, el tàndem format per Aznar i Casado ha decidit que no vol perdre aquest tren i que vol retenir el vot de la dreta extrema i de l’extrema dreta al preu que sigui. Fent ús de la pitjor tradició espanyola, la carta que han triat és la defensa cega de la unitat d’Espanya, presentant-se com els més durs i intransigents amb els independentistes catalans, que són l’enemic a abatre.

El llenguatge que utilitzen no té cap diferència amb el que empraven abans per referir-se al terrorisme. Fa pocs dies, José María Aznar, amb la voluntat d’acusar de poc patriota Pedro Sánchez i d’acomplexar el partit socialista, bramava sobre quant de temps més calia esperar per desarticular el cop independentista. I és habitual que Pablo Casado i altres dirigents de la dreta parlin de comandos i diguin que caldria il·legalitzar els partits independentistes. Però la mesura estrella per acabar amb els problemes d’Espanya i dels espanyols, allò que segons ells tot ho curaria i tot ho resoldria, és aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola de forma indefinida i suspendre l’autonomia i les institucions de Catalunya.

Tenint la solució màgica del 155 per resoldre els problemes d’Espanya, no hi ha res més que sigui important. No ho és ni l’atur juvenil, ni els problemes d’habitatge, ni les mancances del sistema educatiu, ni la dubtosa viabilitat del sistema de pensions, ni l’endeutament públic de rècord, ni el preu astronòmic de l’energia, ni l’envelliment de la població, ni la devaluació dels salaris, ni els atacs a la llibertat d’expressió, ni la falta d’inversió en recerca, ni l’atenció a les persones en situació de dependència, ni la necessària modernització de l’administració de justícia. Tampoc no és important que Espanya sigui, després de Romania i Grècia, l’estat de la Unió Europea on hi ha més persones que, tot i treballar, viuen per sota el llindar de la pobresa, com denuncia Oxfam. Per ells, sembla que tot això no passaria aplicant el 155 a Catalunya.

Aquest plantejament és profundament injust i demagog. Però, sobretot, és una falta de respecte als ciutadans espanyols de bona fe a qui furten el debat sobre els problemes que pateixen cada dia i enganyen a partir de construir un enemic que presenten com la causa de tots els seus mals. L’exemple del Parlament d’Extremadura, que amb els vots del PP, el PSOE i Cs ha demanat que s’apliqui l’article 155 a Catalunya de forma indefinida, és el reflex de la societat espanyola més immobilista. Exigir a tota hora que s’apliqui el 155 revela la pobresa d’arguments i la fallida d’una societat sense projecte, que necessita un enemic per definir-se i que confon l’orgull amb l’autoestima.

Per recuperar l’hegemonia a l’espai de la dreta, el PP ha decidit jugar amb les cartes que més alegries electorals estan donant al populisme a Europa, algunes de les quals estan inspirades en el moviment que finança el nord americà Steve Bannon, padrí de Vox. A més, la batalla per l’espai de la dreta obliga els de Casado a neutralitzar Ciutadans com a competidor, que també demana un dia sí i l’altre també que se suspengui l’autonomia de Catalunya mentre Albert Rivera i Manuel Valls intenten dissimular els seus pactes amb l’extrema dreta apujant els decibels contra l’independentisme.

Que la gran proposta de la dreta espanyola sigui tenir Catalunya en el punt de mira, negant el conflicte polític existent, és una pèssima notícia per a tots els demòcrates. La recepta màgica d’Aznar és més conflicte i més repressió; per això veu el diàleg i la negociació política com el gran enemic d’Espanya.