'¡Todo por la patria!'

El 14 de gener de 1937 es publicava al BOE franquista la instrucció del general Germán Gil Yuste, nomenat pel dictador Franco com a responsable de la Secretaria de Guerra, per la qual s’ordenava que "Sobre la puerta de todos los cuarteles ha de aparecer escrito con grandes letras doradas, bien visible, para que pueda ser leído a distancia, este lema, que debe ser constantemente guía del soldado: TODO POR LA PATRIA. En dichos edificios ondeará todos los días la Bandera Nacional, desde la salida hasta la puesta del sol, izándose y arriándose con los honores correspondientes".

Des de llavors, aquestes paraules s’han mantingut a les portes de moltes casernes de la Guàrdia Civil i, malgrat el seu origen i esperit inequívocament franquista, han renovat la seva vigència. Essent ministre de l'Interior l'ínclit Jorge Fernández Díaz, l’1 d’abril de 2014, exactament 75 anys després que Franco donés per acabada la Guerra Civil Espanyola decretant l’1 d’abril de 1939 com el Día de la Victoria, la comandància de la Guàrdia Civil de Madrid va dictar una circular demanant que es recuperés aquest eslògan a totes les casernes on no hi figurés.

El ¡Todo por la patria! és una expressió que condensa una visió franquista i autoritària de la unitat d’Espanya, que cal preservar a qualsevol preu i protegir de les amenaces que sempre han estat els fantasmes de la dreta reaccionària: els separatistes i els rojos. Lamentablement, aquesta concepció d’Espanya no es redueix a quatre nostàlgics que veuen en el sistema democràtic la causa de tots els mals. La idea que per defensar-se d’aquests perills tot s’hi val està ben arrelada entre sectors de la societat espanyola, i especialment madrilenya, que sovint ocupen llocs de responsabilitat en institucions de l'Estat, des de les forces armades o la judicatura fins a les estructures de molts ministeris, passant per infinitat d’organismes que, ben sincronitzats, poden alterar els mecanismes de funcionament democràtic.

Per trobar dotzenes d’exemples no cal remuntar-se als anys de la Transició ni pensar que és cosa dels excàrrecs franquistes. Ho hem vist en la darrera dècada en moltes ocasions, i alguns ho hem viscut i ho vivim en la pròpia pell. Hi ha estirps senceres d’hereus del franquisme que són a les entranyes de les institucions i que participen d’una idea d'Espanya on s’entén que la diversitat i el pluralisme són una anomalia que cal combatre i es creu que l’estat natural de les coses és que governi la dreta. Quan les urnes donen la victòria a majories progressistes i d’esquerres, l'estat profund sincronitza tots els rellotges per combatre aquest imprevist i retornar les coses a la normalitat de la qual mai s’hauria d’haver sortit.

La destitució del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, i d’altres comandaments d’aquest institut armat, de qui es diu que han manipulat atestats policials per assenyalar el govern espanyol com a principal culpable de la devastació causada pel coronavirus, ha servit perquè alguns dels que van callar quan l’objectiu de les manipulacions policials eren els independentistes ara s’esquincin les vestidures.

Tots els estats tenen una part fosca, el deep state, sovint vinculat als serveis d’intel·ligència, que fa coses inconfessables per protegir la seguretat nacional d’amenaces diverses. En el cas d’Espanya, però, al marge d’aquest estat profund hi ha unes pràctiques consolidades que no volen protegir l'Estat sinó aprofitar-se’n per mantenir un statu quo coincident amb la seva ideologia. Recordem, per exemple, la policia patriòtica capitanejada pel comissari de la policia José Manuel Villarejo, dedicat a acumular draps bruts i a fabricar proves falses per perjudicar polítics i empresaris, o l’exdirector de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso, a les ordres del ministre Fernández Díaz –“Soy tu cabo”, li deia–, amb qui es vantava d’haver destrossat el sistema sanitari de Catalunya mentre recordaven que si calia perseguir els adversaris polítics, “Esto, la Fiscalía te lo afina”.

Per combatre l’independentisme i impedir el referèndum de l’1 d’Octubre, els poders de l’Estat van preferir utilitzar les clavegueres en lloc de fer política. Van construir una causa general, buscant delictes on no n’hi havia, inventant atestats, distorsionant la realitat i blanquejant relats falsos a través d’alguns mitjans de comunicació, repetint mil vegades una mentida per intentar convertir-la en una veritat. Ara, aquells que van fer seu aquest relat indigne es planyen de ser víctimes d’una causa general, tal com denunciava aquesta setmana l’Advocacia de l’Estat defensant l’actuació del govern espanyol.

Aquells que es guien pel tot per la pàtria viuen amb una incomoditat extrema que a la taula del consell de ministres s’hi asseguin els hereus del comunisme i els socialistes traïdors i se senten amb l’obligació de restablir l’ordre natural de les coses, convençuts que han de fer tot el que calgui per desallotjar un govern que consideren il·legítim. Per això, ara que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias poden fer-ho, han de triar entre el tot per la pàtria o el tot per la democràcia. I ho han de fer tot i saber que hi ha algú altre que controla la sala penal del Tribunal Suprem “desde la puerta de atrás”, tal com presumia el senador del PP Ignacio Cosidó. Exdirector de la Policia Nacional, per cert.