Vivències irrepetibles
No sortirà a cap estadística ni en cap balanç, però hi haurà costos intangibles del coronavirus que no tenen a veure ni amb la salut ni amb l’economia que seran irreparables. Les mesures de distanciament social ens estan obligant a deixar de fer moltes coses, algunes de les quals només passen una vegada a la vida. Tots hem hagut de fer renúncies. La llista pot ser molt llarga i potser alguns exemples ens poden semblar banals o frívols, però hi ha vivències que són irrepetibles.
El 12 de març va ser el darrer dia que més d’un milió d’estudiants, des de les llars d’infants fins a les universitats, van deixar de trepitjar l’escola, l’institut o la facultat. I molt possiblement, tots o bona part d’aquests, si no es torça res, no hi tornaran fins al 14 de setembre. Com escrivia, lúcidament, aquesta setmana Josep Ramoneda en aquest diari, amb el contacte s’aprèn a viure. Per això hauran estat sis mesos llarguíssims, inacabables, en els quals s’hauran perdut un munt d’experiències d’aquelles que es recorden tota la vida. Penso, per exemple, en els alumnes que estan acabant sisè de primària i que ara són els grans de l’escola i al setembre seran els petits de l’institut. Molts havien preparat amb il·lusió un final d’etapa que no serà com imaginaven, havien fet mil i un invents per recollir diners per fer el viatge de final de curs on s’acomiadarien d’aquells companys i companyes amb qui han compartit quasi tota la vida i amb qui al setembre no es retrobaran. I el mateix podríem dir dels que han arribat al final de la secundària, el batxillerat, la formació professional o la universitat. Tothom que ha tingut la sort de poder fer algun viatge de final de curs ho recorda amb una barreja de nostàlgia i emoció.
Però més trist i dolorós que això, glaça la sang pensar en tota aquella gent que no ha pogut acompanyar el pare, la mare o la parella en el moment de la seva mort. Viure la impotència de no poder-li donar la mà, no fer-li el darrer petó o no escoltar com s’apaga la veu quan s’acaba una vida ha de fer una pena immensa. Ha de ser un sentiment de buidor que no es pot omplir amb res més que amb els records. No poder fer cerimònies de comiat i no poder plorar la pèrdua amb tota la gent unida al voltant de la persona difunta és un final que fa més injusta la fatalitat.
Segur que des de la raó podem entendre el sentit que tenen les mesures de distanciament, però és evident que la vida en societat, i encara més en una societat llatina i mediterrània, és indestriable del contacte i de la multitud. Totes les renúncies que estem fent, que s’afegeixen a la duresa dels efectes que sí que són quantificables, desdibuixen les coordenades del nostre mapa personal. Alguns en diuen el plaer de les coses petites, que ara ens adonem o recordem que de fet no són tan petites sinó que són les gotes d’aigua que omplen el mar per on naveguem. Fer una cervesa en una terrassa, badar pel carrer, pujar en un autobús, remenar a les parades d’un mercat o fer una sobretaula després d'un àpat són coses que ens agraden, que ens fan sentir bé i que, en part, ens defineixen a cadascú de nosaltres.
També deu ser cert que aquests mesos de confinament ens deuen haver servit per fer algunes coses que abans no sabíem fer. Viure els ritmes del temps d’una altra manera o ordenar diferent algunes prioritats segur que serà també un llegat positiu del temps que haurem passat enclaustrats i que haurem mirat el món a través de les pantalles. Ni per treballar, ni per estudiar ni per compartir, mai les pantalles poden competir amb l’efecte d’una abraçada, d’una mirada o d’un gest. I segons expliquen les dades, entre tots ens n’estem fent un tip, de mirar el món a través de les pantalles de mòbil, ordinador i televisió, batent records d’hores de consum.
També el distanciament ha convertit la pantalla, amb permís dels llibres, en la forma d’accedir a la cultura, el coneixement i l’entreteniment. Amb el confinament s’ha avançat anys en la normalització del consum de sèries, pel·lícules i documentals en les poques plataformes que concentren l’oferta, deixant la televisió com una cosa que, als ulls dels més joves, ja només mira la gent gran. També això canvia la mirada sobre el que passa i el que ens envolta.
L'empremta sentimental que deixarà el virus serà més intensa del que ara som capaços de percebre. I, com tantes altres vegades, parafrasejant el vers de Pere Quart que cantava l'Ovidi Montllor, tramuntarem la carena, però pel camí haurem perdut vivències irrepetibles, i això ho recordarem tota la vida.
