Mor la superagent literària “amb llicència per matar”

BarcelonaCarmen Balcells, una de les agents literàries més poderoses i influents del món, ha mort a Barcelona als 85 anys, treballant fins a l’últim moment. Ja no despenjarà més el telèfon als més de 300 autors que formen part de la nòmina de l’agència. Ha sigut una desaparició sobtada, tot i que la seva salut era fràgil des de feia temps, com s’havia pogut comprovar en les poques aparicions públiques dels últims anys. Una d’elles havia tingut lloc el 2012, en la presentació de la biografia de Juan Bonilla sobre Terenci Moix, un dels seus escriptors. Balcells hi va dir, amb la veu trencada: “Va ser un personatge riquíssim, mogut i sostingut per l’angoixa. Els escriptors tenen la sort que els queda l’obra. La lectura és el plaer més higiènic i el menys perjudicial de tots”.

Anys abans havia sigut batejada com la Mamá Grande per Gabriel García Márquez -a qui un dia va dir, responent a la pregunta de si l’estimava: “No t’ho puc respondre, ets el 36,2% dels nostres ingressos”-, però la millor descripció se la va fer ella mateixa durant el discurs de recepció del doctorat honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 1995: “D’una banda, sóc corpòria, terrenal, pràctica, apassionada, exigent, generosa, i, de l’altra, irracional, generadora inconscient del mite que acompanya la meva vida d’heroïna de llegendes mítiques. He estat, per tant, agent amb llicència per matar, sí, però en realitat només amb el desig interior de ser Alícia al país de les meravelles o una princesa medieval, i he vessat llàgrimes en les batalles, he regat meravelles amb guaranà i risotto, he estimat els autors sense càmeres ni micròfons, i he evadit pors amb mil roses literàries”.

Carmen Balcells ha tingut llicència per matar perquè, durant dècades, ha representat bona part dels autors més influents i reconeguts de les lletres en llengua castellana. Entre el seu “exèrcit” d’escriptors va comptar amb sis premis Nobel de literatura: Gabriel García Márquez, Camilo José Cela, Pablo Neruda, Vicente Aleixandre, Miguel Ángel Asturias i Mario Vargas Llosa, l’únic del sextet que encara és viu. El Nobel peruà elogiava ahir el tracte que havien tingut: “Ens va cuidar, ens va mimar, ens va renyar, i ens va omplir de comprensió i d’afecte”. La llista de “soldats” de l’agència Balcells compta també, entre molts altres, amb Juan i Luis Goytisolo, Carlos Fuentes, Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Rosa Regàs, Isabel Allende, Javier Cercas i Albert Sánchez Piñol. I gestiona els llegats de Julio Cortázar, Miguel Delibes, Gonzalo Torrente Ballester i José Luis Sampedro.

Audaç i silenciosa

“El que a mi m’ha fet arribar fins on sóc és l’audàcia i el fet de saber-me guanyar la confiança dels meus clients”, havia explicat. Una de les seves divises era el silenci: “Tinc més poder pel que callo que pel que dic”. Ahir mateix, des de l’agència que va aixecar l’any 1959, no “podien confirmar ni desmentir” la notícia de la mort de Carmen. Feia l’efecte que ella encara tenia l’última paraula sobre aquell assumpte.

Nascuda l’any 1930 a Santa Fe de Segarra, Carmen Balcells va fer els seus primers passos com a agent literària treballant per a ACER, propietat del romanès Vintila Horia. Abans de fer els 30 anys es va llançar a la piscina creant la seva pròpia empresa. El primer autor que va representar va ser Luis Goytisolo. “Balcells va inventar l’ofici d’agent literària”, explica el periodista Xavi Ayén, que el 2014 va publicar l’assaig Aquellos años del boom. “Balcells canvia les normes de contractació: és la primera que posa data de duració als contractes, els segmenta per països i distingeix entre edicions de butxaca i tapa dura. Fins llavors, els contractes imposaven condicions lleonines als autors, que cobraven un cop a la vida i prou”.

Balcells va ser “en el lloc precís i en el moment adequat, i va tenir visió i un gran sentit de l’oportunitat”, continua Ayén. Va ser a Barcelona, la ciutat on vivia, on va arrossegar autors com Vargas Llosa, García Márquez -que hi escriuria El otoño del patriarca- i José Donoso. Sempre estaria vinculada amb l’agència, tot i que el 1981 formés part de la fundació de RBA, juntament amb Ricardo Rodrigo i Roberto Altarriba, de la qual es va desvincular dos anys després.

Entre el ‘top ten’ d’agències

“La Carmen va ser una dona que es va enamorar del talent”, recorda Javier Aparicio, que va treballar a l’agència des del 1985 fins al 2000. “Tenia l’obsessió malaltissa de treballar per aconseguir que els seus autors poguessin viure del que escrivien. Creia que un agent ha de parlar poc i fer molta feina. El protagonisme l’havien de tenir els escriptors”. Aparicio, que actualment dirigeix el Màster en Edició de la Universitat Pompeu Fabra, considera que “durant dècades Balcells ha estat a l’altura d’agències com la d’Andrew Wylie i Curtis Brown”. Independentment de si la facturació es trobava als mateixos nivells, “l’hem de col·locar al top ten, i ha sigut l’agència de referència mundial en llengua castellana”. Quina ha sigut la seva fórmula? “Balcells era incansable, tenia una gran intuïció i la imprevisibilitat formava part de les seves estratègies”, resumeix Aparicio.

La seva gran capacitat de treball ha fet que encara durant l’última setmana hagi anat a l’oficina, s’hagi trobat amb Mario Vargas Llosa o amb l’editor Andreu Jaume, que ultima el volum de dietaris inèdits de Jaime Gil de Biedma. “Balcells ha sigut irrepetible -diu Jaume-. Per l’energia, per la creativitat i per la inventiva. Ha sigut un esperit molt jove fins al final. Amb mi sempre ha sigut encantadora i correctíssima, però també era coneguda pel seu caràcter intransigent, que tenia a veure amb un rigor enorme”.

Aparicio coincideix amb l’exigència de la Mamá Grande, que l’any passat va anunciar una unió empresarial amb Wylie que encara no s’ha concretat. En un futur pròxim podria arribar a ser comprada per una altra agència. “Passi el que passi, amb la mort de la Carmen l’empresa serà una altra cosa -admet Aparicio-. Ella va crear un model i una manera de tractar els autors que en el món actual, malauradament, no s’estila”.