Carnaval: la passió i el respecte

i Bienve Moya
11/02/2018
3 min

On jo visc, a Vilanova i la Geltrú, ens prenem la festa molt seriosament, passionalment. Per als meus paisans, la més important de l’any és el Carnaval. Ja som conscients que aquesta festa té una dimensió universal i que no ens la podem arrogar en exclusivitat, però nosaltres la sentim i la vivim com a local, que és una manera de ser universal. Ens la prenem tan seriosament que un nombre gens menyspreable dels meus convilatans i convilatanes són sagitaris, com jo, nou mesos passada la festa.

Aquests dies de Carnaval els mitjans solen descriure’ls com de permissivitat, de disbauxa, de transgressió, d’irreverència, etc. Però aquests termes, aquestes descripcions, tenen un regust mastegat, de fòssil, démodé : són més un clixé, més una reiteració litúrgica d’un any per l’altre, que una realitat social. Avui, per a la majoria de la població europea, els dies de Carnaval ja no actuen com a vàlvula d’escapament (dies exempts), com sí que ho havien sigut inequívocament temps enrere i en altres contextos històrics, amb honroses i de vegades insospitades excepcions.

Precisament aquest clixé, aquests suposats dies de permissivitat i transgressió de la usual observança (sobretot en hàbits sexuals), ens introdueix en una reflexió sobre comportaments agressius en la festa denunciats últimament i que han estat motiu d’escàndol a la premsa, l’airejament dels quals (de vegades amb sincera indignació, de vegades per encobert aprofitament mediàtic) ha incorporat una nova i afortunada divisa a l’hora de denunciar l’assetjament. Em refereixo a l’emblemàtic i contundent “No és no”.

No voldria que aquest article es pogués interpretar com un intent de disculpar o assuavir conductes agressives -ni sexuals ni de cap mena- que se solen donar en qualsevol concentració de multituds amb ànim festiu. El cas, però, és que havent-me dedicat professionalment durant molts anys a treballar en el camp de la gestió festiva al carrer, com a observador de tota mena de reaccions i comportaments que es donen en espais festius públics, he sentit interès a distingir, destriar i no confondre actituds passionals i respectuoses amb actituds agressives. Les primeres es donen en la festa (no sempre relacionades amb la sexualitat), i un observador extern i aliè al que s’està realitzant les podria trobar reprovables i se’n podria escandalitzar i tot. Però per tal de no sacrificar la llibertat personal més pregona -sempre que no perjudiqui a ningú i alhora que mostrem repulsa i indignació per tota actitud vexatòria-, caldria també saber oposar una matisada resistència a dimitir massa fàcilment del desig de transgressió, de poder lliurar-nos, tots i totes, a una agitació primària -un impuls que crec sincerament que tots devem haver sentit en algun moment feliç-. Caldria que no teméssim assumir aquesta mena d’íntimes expansions -distingint-les i calibrant-les- que ens remeten, ben segur, a instàncies arquetípiques de la nostra psique. Caldria, en definitiva -estaria bé-, que sabéssim distingir entre la brutal agressió sexual filla de l’esperit del vencedor sobre el vençut, el feble (la dona, en els casos que justament ens han escandalitzat), del bàquic joc, amb voluntat orgiàstica ritual, en què dues persones, siguin del gènere que siguin, participen en igualtat. Aquest últim és el cas del joc que es dona en la festa, i més en algunes festes (que n’hi ha, els ho asseguro) que conserven un vincle quasi verge amb vells rituals humans. I, renunciant i abominant de l’agressió, saber moure’s en la festa ben entesa, que ens pot transportar, encara que sigui per un temps limitat, a la cobejada recerca d’una Edat d’Or mai assolida i sempre anhelada. Perquè el camí bàquic que ens ha preservat la festa (i no cal reduir-ho a les populars i tradicionals del calendari, però també), avui, i per sort nostra, encara és viu entre els humans. Aquest camí orgiàstic, ocult i que malda per comparèixer en els moments més feliços, encara és possible assolir-lo; sobretot durant els anys de joventut.

stats