La carta blanca del PP a l'extrema dreta
BarcelonaHo han començat a fer. El PP de Pablo Casado ha iniciat negociacions amb Vox per la governabilitat de la Comunitat de Madrid. L'operació s'està duent a terme com si fos la cosa més normal del món, aparentment sense cap mena de vergonya ideològica. Amb llum i taquígrafs. ¿Algú s'imagina Macron buscant alguna mena de pacte de govern amb Le Pen? ¿O el partit de Merkel fent-ho amb Alternativa per Alemanya en un land? Oi que no? A Europa la ultradreta es combat amb acords entre les forces democràtiques i amb denúncies. Aquí no. A Espanya aquesta anomalia és perfectament i desacomplexadament possible. Aquí, a un partit de dreta que, com el PP, suposadament aspira a la centralitat política i social, no li cauen els anells per blanquejar l'extrema dreta obrint-li la porta a una de les institucions de la capital de l'Estat. S'ha anat encara un pas més enllà de l'experiment andalús, on Vox va donar suport des de fora a una coalició de PP i Ciutadans.
Aquest anunci de possible pacte, més enllà de si acaba o no quallant –cal veure què fa Ciutadans, per exemple–, no es pot valorar en cap cas com un element més en l'habitual joc d'aliances per garantir la governabilitat. No. Al contrari: és clarament un pas enrere en l'encara jove història de la democràcia espanyola, que de cop dona el vistiplau a un neofranquisme del segle XXI. Vox representa una autèntica involució. Només cal fixar-se en els pilars del seu univers programàtic i mental: s'alimenta d'un nacionalisme espanyol que aspira a tornar l'Estat a una unitat pàtria preconstitucional, fa un discurs antiimmigració amb evidents tocs racistes, aspira a posar un autèntic fre a la unitat europea i, 'last but not least', propugna un combat obert contra el feminisme barrejat amb la defensa d'una visió tancada de la família tradicional. És, en definitiva, una versió castissa del que representen Salvini, Le Pen, Wilders o Orbán a Europa. És un perill.
Però en l'Espanya d'una dreta que porta anys competint irresponsablement en anticatalanisme, es veu que ja no hi ha límits en la deriva radical. Casado està portant l'antic conservadorisme cap a la connivència amb l'extrema dreta, en una frívola cerimònia de la confusió ideològica. En la seva desesperació per no perdre les poques quotes de poder que li queden a l'abast, el PP sembla que està disposat a donar carta blanca a Abascal i els seus. Ja veurem com el PP es presenta a Brussel·les amb aquestes males companyies...
Però més enllà del PP, és també un problema per a la democràcia espanyola: perquè si els populars creuen que això al capdavall tampoc els penalitza tant, vol dir que les alarmes de l'opinió pública –i, singularment, de l'opinió publicada– no funcionen a l'Estat. Alguna cosa més profunda falla en la cultura política d'una Espanya que està assumint a marxes forçades, i amb aparent normalitat i indiferència, l'accés al poder d'un partit que, si pot, es carregarà, ell sí, el règim constitucional de 1978. Però en el seu cas per anar enrere. Molt enrere.