Carta a Manuel Marchena: 'L'aparença o la consciència?'
Suposo que ningú escriu una carta als jutges. Les cartes s'envien als presos perquè les llegeixin i rellegeixin a les cel·les on precisament els jutges els han condemnat a molts anys i un dia. Amb la vènia, senyoria, avui trencaré la norma i li faré arribar un elogi, uns quants dubtes raonables i un desig final.
Vostè ha tractat els acusats, en aquesta primera setmana de judici, amb un respecte exquisit. Li hem vist una pulcritud inèdita en qualsevol tertúlia o debat parlamentari, que ja hem deixat de seguir perquè no tenim estómac ni fetge per aguantar més menyspreus i humiliacions. Líders polítics i comentaristes a sou dels partits podrien prendre nota del seu comportament de relator suprem. Permetre el discurs polític d'Oriol Junqueras, que anava molt més enllà dels fets jutjats, sense interrompre'l ni una sola vegada; amonestar el fiscal i l'advocada de l'Estat –a qui (ja em perdonarà, senyoria) molts percebem com a jugadors del seu mateix equip, el Deep State FC– o negar les peticions de Vox són bons gestos per creure que en aquest judici potser encara no està tot dit.
No m'allargo més en l'elogi, perquè tampoc m'agradaria pecar d'ingenu. Ara venen els dubtes. ¿Per què ha volgut transmetre aquesta sensació que era més comprensiu amb els acusats que amb els acusadors? La resposta més sentida ha sigut: perquè no sigui dit. Perquè hi ha càmeres, perquè nota el pes de la mirada internacional i l'ombra del Tribunal Europeu de Drets Humans. Estaríem dins del terreny de les aparences. Es tractaria que semblés un judici just, encara que no ho acabés sent. Un exercici de cinisme amable.
Permeti'm, però, que hi afegeixi un element amb què poca gent compta i que crec que també hi jugarà un paper: el factor humà. Què ha pesat més en la seva magnanimitat: l'aparença o la consciència? ¿Fer-ho bé perquè ara hi ha gent mirant o fer-ho bé perquè saps que, fins ara, ho has fet malament? S'ha creat un clima –hereu de l'”A por ellos”– en què molta gent voldria veure els presos polítics tancats 25 anys. Però la decisió dependrà de set persones. I no és el mateix desitjar que es podreixin a la presó que ser tu qui hagis de dictar sentència i, per tant, el responsable d'enviar-los-hi. I aquí és on entren en joc les contradiccions íntimes, la dificultat per enganyar-se a un mateix. Que algú es va saltar la llei és evident, però tot el muntatge per convertir això en un cop d'estat amb violència no s'aguanta per enlloc. I això ho saben. I espero i desitjo que els pesi, a l'hora de dictar sentència.
P.D. Tant de bo el que hagués emergit aquesta setmana fos la consciència d'haver instruït una causa a partir d'un relat fals per calmar la set de venjança que s'ha alimentat durant un any i mig. Que no deixaria de ser una altra forma de saltar-se la llei. Tindrem temps per veure-ho.