Carta a Salvador Illa: 'L’home que no sortia mai a la foto'

Que vostè deixi ara el ministeri de Sanitat i sigui el candidat socialista a la presidència de la Generalitat és un moviment d’una innegable astúcia política, però al mateix temps és un pas carregat de contradiccions ètiques i amb un risc molt elevat en aquests moments de muntanya russa emocional.

Intento explicar aquestes tres idees. La primera: sens dubte, vostè és el millor candidat que podia tenir el PSC. L’índex de popularitat que li ha donat la pandèmia amb les seves intervencions pràcticament diàries és imbatible. El coneix tothom, sigui quin sigui el seu origen i la llengua que parli. Segurament és el portaveu polític que més ens ha reconfortat durant aquests mesos i el que menys ha abusat de retòriques buides i màgiques per infantilitzar-nos. Ha sabut transmetre tranquil·litat, que era el que necessitàvem. Que ha donat una lliçó de comunicació política ho hem vist tots. Com ha gestionat la crisi del coronavirus no ho sabem, però igual que passa amb altres governs ens ho podem témer.

Segona idea: les contradiccions ètiques d’abandonar el ministeri de Sanitat, vostè que sempre deia que només estava centrat en la lluita contra el virus. Criticava durament els rivals polítics que intentaven fer electoralisme amb la pandèmia i ara deixa el càrrec per presentar-se a unes eleccions, que també deu ser una altra manera d’intentar guanyar vots amb el covid-19. Vostè serà el centre de la campanya i, per tant, ho serà el coronavirus. Els seus -ja ho han fet- el presentaran com el ministre de la vacuna, el Messi de la política. Per als altres serà el ministre dels cinquanta mil morts i el de la pitjor resposta que un país europeu ha donat a la crisi sanitària. I, en campanya, descobrirem la paradoxa de defensar que es deixi de parlar del Procés perquè el més important és el virus. ¿Però si realment el més important era el virus -que ho és- per què el ministre deixa el càrrec en un moment tan delicat i torna precisament per salvar Catalunya del Procés?

I tercera idea: el risc elevat de la decisió que vostè sigui el candidat del PSC. El factor emocional té un gran impacte en la política, com hem vist a Catalunya els últims anys. Si les eleccions fossin demà, en plenes vacances de Cap d’Any, és probable que vostè les guanyés. Però ¿i si el 14 de febrer no es poden celebrar? ¿I si podem anar a votar però la campanya electoral coincideix amb la tercera onada disparada, les UCI saturades i tota la població en semiconfinament? Què pensarem quan vegem la persona que ens va transmetre calma amb els seus missatges institucionals llançant ara proclames partidistes?

P.D. El 2020 ho ha canviat tot, també a vostè li ha capgirat el perfil polític. Secretari d’organització del PSC, era el poder a l’ombra, i va ser nomenat ministre per estar-se a la cuina bastint ponts amb Esquerra. L’home que no sortia mai a les fotos ara és el cap de cartell més esperat. Quines coses, aquest any.