Cas Alcàsser: no en sabíem ni la meitat
Gairebé tothom té present el cas Alcàsser: l’assassinat de tres nenes d’aquella localitat que es va convertir en el primer gran judici mediàtic a Espanya fins a convertir-se en un circ televisiu esperpèntic. Vint-i-cinc anys després, Netflix ha estrenat una sèrie documental de cinc capítols que revisa el cas. La producció és molt recomanable perquè va més enllà del gènere del true crime per oferir el retrat social d’una època. Ara bé, veure’l és dur. Reviure la tragèdia és molt dolorós i analitzar-la des de la perspectiva actual és espaordidor. De seguida tens clar que en el record ens ha quedat un relat parcial i esbiaixat dels fets.
El gran encert és entrevistar només personatges implicats de primera mà en aquell cas. Els dos protagonistes essencials hi són: Fernando García, el pare d’una de les nenes que va esdevenir molt popular, i Juan Ignacio Blanco, el periodista que va contribuir a crear l’espectacle mediàtic, especialment a Esta noche cruzamos el Mississippi, de Pepe Navarro. García és enfocat amb un pla picat que el converteix en un pobre home vençut, mentre que Blanco té un pla frontal sinistre digne d’un malvat de pel·lícula. Cada capítol inclou els noms de les persones que han declinat la invitació de participar-hi. El caso Alcàsser manté un equilibri periodístic impecable, sense caure en el sensacionalisme. No era fàcil tenint en compte la infinitat d’hores de porqueria televisiva que va generar el cas. No fan servir ni recreacions dramàtiques ni veu en off per potenciar l’horror. Aprofiten el recurs del making-of i el procés de documentació per fer avançar la trama.
A El caso Alcàsser l’anàlisi paral·lela de la investigació, del judici i del tractament mediàtic és d’un rigor i d’una claredat cronològica i expositiva que t’atrapa. El relat és corprenedor. El retrat que es fa d’una societat encara molt ingènua amb les televisions privades que acabaven de néixer a Espanya, amb una cultura de la violència contra les dones absolutament normalitzada, queda perfectament plasmat.
El caso Alcàsser és valent a l’hora d’assenyalar també la doble cara de Fernando García, el protagonista. De la desgràcia familiar a treure’n rèdit econòmic i aprofitar-se d’altres víctimes. Amb tot, el final cau en un excés de prudència: ni li pregunten per aquest tema directament i fan servir el maleït recurs de deixar que sigui l’espectador qui tregui les seves conclusions en el misteri final.
Ara bé, hi ha un altre final molt necessari i encertat: una lectura en clau feminista que rescabala de l’estigmatització de les dones que, inevitablement, es posa de manifest en el resum del cas. Hi ha un clam clar, una voluntat periodística, de denunciar la violència de gènere, que aleshores era vista com un simple infortuni. El caso Alcàsser et remou perquè et demostra les negligències policials, socials i mediàtiques del passat que han permès perpetuar aquesta xacra fins avui en dia.
