El cas Nóos i Urdangarin, l'emblema d'una època fosca
BarcelonaL'Audiència de Palma comunicarà previsiblement aquest dimecres matí a Iñaki Urdangarin, cunyat del rei, i la resta de condemnats pel cas Nóos la seva data d'entrada a presó, després que el Tribunal Suprem confirmés aquest dimarts els principals delictes. Després de revisar la sentència, el Suprem va rebaixar en cinc mesos la pena imposada a Urdangarin, que queda finalment en 5 anys i 10 mesos. En el cas de la infanta Cristina, el TS rebaixa la multa que se li va imposar com a responsable a títol lucratiu dels 265.088 euros als 136.950.
No hi ha dubte que l'entrada a la presó d'un membre de la família reial espanyola marcarà un abans i un després, per molt que ja es doni per amortitzada. De fet, aquest escàndol va tenir un pes fonamental en la decisió del rei Joan Carles I d'abdicar en el seu fill per intentar salvar el malmès prestigi de la monarquia. I ha sigut l'actual rei qui ha pres les decisions més doloroses, com ara revocar el títol de ducs de Palma per la parella.
La casa reial va tenir clar des del moment que el cas va esclatar que havia de crear un tallafoc però que seria impossible salvar Urdangarin, que havia de ser sacrificat en l'altar de la justícia. Per això el van deixar sol. Cristina de Borbó és l'única que s'ha mantingut al costat el seu marit, malgrat les evidències de corrupció i aprofitament il·lícit de la seva condició de membre de la reialesa. I ni tan sols ha renunciat als seus drets dinàstics.
Queda el dubte de si el cas Nóos és tan sols el producte de la picaresca d'un personatge com Diego Torres, el soci d'Urdangarin, o si és la punta de l'iceberg de la corrupció relacionada amb la casa reial. Però el cert és que passarà a la història com l'emblema d'una època, la del boom immobiliari i la corrupció institucional a gran escala, en què els diners públics fluïen amb alegria cap a butxaques privades sense cap control. No en va Urdangarin i Torres van llançar les seves xarxes sobre els governs balear i valencià (amb el català ho va intentar però es va trobar un no com a resposta), presidits llavors per Jaume Matas, també condemnat, i Francisco Camps, que es troba ara tot just a l'inici del seu calvari judicial.
El que venien el duet Urdangarin-Torres era molt llaminer: contacte directe amb la Zarzuela i grans esdeveniments esportius que permetien moure una gran quantitat de diners. Era l'època en què a València es va celebrar la Copa Amèrica i es pagaven grans quantitats per ser la seu d'un Gran Premi de Fórmula 1, unes infraestructures que avui dia estan en desús i són el símbol del malbaratament de recursos públics.
La casualitat ha volgut que aquesta mateixa setmana s'hagi conegut la sentència que prova que el PP valencià va finançar de manera il·legal les seves campanyes; i poques setmanes després de la sentència del cas Gürtel, que va provocar una moció de censura contra Mariano Rajoy. Ara li arriba el torn a Iñaki Urdangarin, jutjat gràcies a la perseverança del jutge José Castro. I la cascada de sentències sobre corrupció encara continuarà.
