Casado i els presos
A finals de la setmana passada va sortir Pablo Casado, líder del PP, suposadament per posar el crit al cel pel fet que els presos polítics catalans tinguin el tercer grau. Allà, escudat darrere el seu faristol, tornant a dir que aquestes persones havien donat un cop a la democràcia i que Pedro Sánchez es tornava a vendre Espanya (ara pensant en possibles pactes després de les eleccions catalanes de la tardor vinent), el líder del PP donava la mesura de la seva irrellevància i, per extensió, de la del seu partit, i encara una mica més enllà, de la dreta espanyola en conjunt. Fins i tot la denúncia del suposat tracte de favor que reben els presos polítics catalans li sortia rutinària i desganada, perquè al PP són perfectament conscients que és una denúncia falsa, i que els presos reben estrictament el tracte que preveu la legislació penitenciària. Ni més ni menys, per molt que el PP, i Vox, i les restes de Ciutadans, i la premsa que els segueix (o els precedeix, segons el dia) a tot arreu amb el bombo hi facin tota la demagògia que vulguin.
El tercer grau dels presos polítics catalans no és cap problema que tingui Espanya: ho és, si de cas, que Espanya tingui presos polítics. Però més enllà d’això, Espanya (tant que Casado se n’omple la boca) té ara com ara altres problemes més urgents, davant dels quals el PP de Casado és una espècie d’ens extemporani, que és allà ocupant un espai sense aportar res. Espanya afronta, per exemple, una crisi econòmica, financera i social que tot just es comença a fer notar però que pot ser més que severa, a jutjar per les fredes carabasses que ha recol·lectat Pedro Sánchez durant el seu periple europeu de la setmana passada: en el seu paper d’àrbitre, Alemanya haurà de concedir una bona part de raó a aquests països del centre i el nord d’Europa que s’anomenen frugals i que no estan disposats a facilitar ajuts en forma de subvenció a Espanya (especialment el conservador primer ministre Mark Rutte, que també està en període preelectoral). Més lligada amb això del que sembla, Espanya també està sumida en una crisi institucional sense precedents, amb la casa reial (i, per tant, amb el cap d’estat, tant l’actual com l’emèrit) enfangada fins a dalt en un escàndol majúscul, que torna a fer quedar Espanya, a ulls de la comunitat internacional, com un país controlat per unes elits indesitjables, poc o gens de fiar. Davant de tot això el PP no té res a oferir, tret de seguir practicant aquest patrioterisme ranci de mascareta amb la bandera espanyola estampada, en el qual s’ha quedat competint amb Vox.
Per la seva banda, el tercer grau ha permès tornar a veure i escoltar en directe els presos polítics, cosa que ha subratllat encara més la necessitat urgent de l’amnistia per a Rull, Bassa, Forcadell, Junqueras, Turull, Romeva, Forn, Sànchez i Cuixart. I ha posat encara més en evidència l’estèril situació en què es troba l’independentisme, a causa de les lluites dels partits que se suposa que el representen: les que tenen entre ells i les que hi ha a l’interior de cada partit.