Casar realisme i autoexigència

BarcelonaQue Koeman reconegui que competir a la Lliga és complicat –tirant a impossible– és, malgrat que pugui semblar el contrari, una bona notícia. La situació del Barça ja és prou complexa com per mantenir viva la flama de l’autoengany, i la sinceritat de l’holandès s’agraeix. Ara bé, a partir d’aquí, toca exigir-se –i exigir-li– objectius raonables que no estiguin condicionats per les mancances del moment en què ha assumit la banqueta del Barça i sí basats en les possibilitats de la plantilla que té entre mans.

Per bé que l’entrenador ha passat, en poques setmanes, d’albirar una ratxa victoriosa al fatalisme, tothom pot entendre que es lamenti davant l’absència de peces fonamentals com Piqué o Ansu –lamento dir que a Coutinho només el trobarà a faltar ell– o que es resigni davant la impossibilitat econòmica i institucional de reforçar la plantilla. Però no lliga amb la grandesa de l’empresa encabir en el sac de la mala sort que l’equip sigui poc eficaç de cara a gol o que faci regals defensius tan barroers com sovintejats.

L’únic perill del realisme cru és que degeneri en conformisme dins el vestidor i en desafecció entre la militància. La missió de Koeman és encoratjar-los a tots plegats. Perquè, per més descompensada que sigui la plantilla del Barça, no és acceptable que hagi deixat escapar 20 dels 45 punts que ha disputat a la Lliga, que –per exemple– només tingui un punt més que el Granada i, sobretot, que no transmeti l’autoritat suposada ni tan sols quan s’enfronta a rivals tan modestos –de pressupost, no pas de gestió– com l’Eibar.

Les obligacions del Barça per al que resta de temporada són classificar-se entre els quatre primers –ara no hi és– per garantir-se la participació a la pròxima Champions, no tornar a fer el ridícul en la d’enguany i, sobretot, posar algun fonament col·lectiu útil de cara al futur.

En aquest sentit, Koeman ha passat de l’immobilisme inicial, quan argumentava amb raó que no volia canviar de sistema perquè els futbolistes s’havien d’acostumar al seu 4-2-3-1, als constants cops de volant dins el mateix partit, que, certament, desorienten més que no pas ajuden els seus deixebles.

El mes de gener, amb la Supercopa d’Espanya i un parell de rondes de Copa aparentment descafeïnades, ens donarà una idea de si l’equip està per la feina o per fer el ronso. Perquè malgrat que no hi hagi ningú al volant de la institució i tot i tenir un entrenador que malda per la seva supervivència i una plantilla de circumstàncies, el realisme no justifica deixar-se anar.