Castanyes, carbasses i crisantems
Han aparegut ja, a les verduleries, les castanyes i les carbasses. I les floristeries són plenes de crisantems, testos petits, florits, grocs o blancs, mida cementiri. Les carbasses són mida Halloween. I les castanyes són com sempre, mida de castanya. Això és perquè s’acosta Tots Sants i el Dia dels Morts. Això del Halloween ja està ben arrelat al país, no hi ha res a fer. A les carbasses hi fan uns forats, ulls, nas i boca, com si fos una calavera. I hi posen una espelma a dins i diuen que fa por. Ara es tracta de fer por, com si amb això que en diuen el covid no n’hi hagués prou. Por de calaveres, cadàvers, cementiris, bruixes i tota la pesca. Abans els morts eren esperits que purgaven els seus pecats al Purgatori i nosaltres, bons nens, resàvem un rosari o algun parenostre per tal de fer-los l’estada més curta. I ens atipàvem de castanyes i de panellets per endolcir la vetlla. Això era el vespre de Tots Sants, la vigília del Dia dels Morts. Res de carbasses. Les carbasses, al camp. O per fer sopa o, cuites al forn, amb sucre pel cim, com a València, per postres. Ara les criatures no resen pas, es disfressen d’esquelet, de morts vivents, de bruixa o de qualsevol cosa terrorífica i criden i xisclen en tumults contagiosos. No saben què és Tots Sants ni què és el Dia dels Morts, només saben el que han vist a la tele i que aquí el màrqueting els ha imposat. Halloween queda més bé que no pas Tots Sants i companyia, és més guai, mola més.
Els crisantems són per portar als cementiris. Cal tenir nínxols i tombes i columbaris ben nets i endreçats, com a mínim una vegada a l’any. Una flor tan bonica s’ha reduït a aquest ús funerari. I aquells crisantems grossos, cruixents, com una bola, flors individuals, costen de trobar. Ara el que hi ha són mates de crisantems petits, atapeïts, grocs o blancs o de color de coure. Ja se sap, la vida canvia, canvien els costums i canvia l’ús de les coses. I els que són tan feliços amb el Halloween no saben que aquesta paraula que queda tan bé vol dir exactament vetlla de Tots Sants.
No sé per què m’he embolicat parlant d’aquestes coses. Però el temps ho porta. O el calendari. Perquè encara no fa fred ni els dies són grisos i plujosos. Bé, algun sí, però aquells finals d’octubre de fa anys se'ls ha endut el canvi climàtic, aquest canvi que fon les geleres dels Alps i els gels de Groenlàndia i del casquet polar àrtic i els de l’Antàrtida. A menys gel, més aigua. I puja el nivell del mar. I això que en diuen els ecosistemes van com bojos. Les plantes s’enganyen i floreixen fora d’hora i els animals estan desconcertats. I els humans, que també som animals, també ho estem. Quan jo era un nen, pel Pilar estrenàvem l’abric, i per Sant Narcís, guants i bufandes eren imprescindibles per anar a les Fires. A la meva ciutat, la boira es feia espessa i als matins, per anar a col·legi, ens perdíem en una massa espessa com de fum humit, ben tapats. Ara els adolescents de l’escola del costat de casa encara van amb calça curta i samarreta, com si fos el pic de l’estiu.
Potser sí que això que en diuen el planeta se’n ressentirà, d’aquest canvi climàtic. Els perfils de les costes canviaran, espècies noves colonitzaran les nostres terres i algunes desapareixeran. Sempre n’hi ha hagut, de canvis. Potser els castanyers d’aquí es moriran i haurem d’importar les castanyes de Transsilvània. I les carbasses no sé d’on vindran, però estic segur que n’hi haurà per anar celebrant el Halloween durant força temps encara. Tot està bé. El món va girant, que cantava Jimmy Fontana, i qui no es conforma és perquè no vol. Com ara jo. Però jo no compto, perquè em moriré aviat. Jo soc un vell nostàlgic cada dia més repatani.
Hi haurà eleccions, diuen, el dia de Sant Valentí, que també és una festa importada que encara no ha substituït del tot Sant Jordi com a dia dels enamorats. Però tot arribarà. Com més espanyols ens fem, més celebrarem Sant Valentí. Perquè els mites d’incumbència catalans es dissolen de pressa com el gel de les geleres. I com més eleccions autonòmiques fem, més espanyols serem. O sigui que ara farem unes eleccions que serviran només per convertir-nos en més espanyols. I tinc la sensació que tothom està content i feliç. Si no fos pel maleït virus coronat, això seria una bassa d’oli. Amb cada dia més aturats, amb cada dia més pobres, amb cada dia més negocis (petits) tancats. És igual, no importa. Això també és un canvi climàtic. Compraré una carbassa i m’hi rabejaré omplint-la de forats.
