El càstig de la fortuna

Un dels temes més recurrents en la narrativa de la segona meitat del segle XIX és el de la decadència d’una saga familiar. Balzac és el primer que en diverses novel·les de La comèdia humana emprèn aquest motiu, que té la seva culminació, en l’últim any del segle, en Els Buddenbrook, de Thomas Mann. Una de les grans aportacions, amb anticipacions respecte a la novel·la de Mann, és l’obra de José María Eça de Queirós Els Maia. L’ocàs d’una poderosa família és contemplat a través de tres generacions, des del gran patriarca fins al net, que encarna el principi del final.

És una obra mestra del realisme, concepció literària que Eça de Queirós sempre va defensar com a pròpia i en la qual encaixa una altra de les seves grans novel·les, El cosí Basílio. Eça de Queirós és un descriptor excepcional de la vida quotidiana portuguesa tot i la seva llarga absència del país, provocada pels seus viatges diplomàtics. Però no és un estricte naturalista sinó que, amb freqüència, es recolza en la fantasia per remoure amb ironia els fonaments de la condició humana.

Aquesta barreja de realisme i fantasia aconsegueix un extraordinari resultat en la que és, per a mi, la seva millor obra, la novel·la curta El mandarí. És un meravellós joc al voltant de la fortuna: la història d’un home mediocre que en un salt mortal atzarós es converteix en el posseïdor d’una gran riquesa. Però no sap què fer-ne. Està dominat pel remordiment, un fet que li fa emprendre exòtics viatges amb conseqüències sarcàstiques. Però sobretot està dominat per l’afany de tornar a ser un home mediocre. Reu de la fortuna, condemnat a ser afortunat, el protagonista d’ El mandarí rep el càstig per la seva excel·lent sort. Una paradoxa freqüent.