Castigar i advertir

L’editorial d’El País del divendres 15 de desembre, “Greu ensopegada d’Iceta”, diu: “Si per tancar ferides, com voluntariosament explica Iceta, cal indultar independentistes ara perseguits per la justícia, el missatge és clar, és nítid i alarmant: jutges i policies estan perdent miserablement el temps quan intenten aplicar una llei que saben per endavant que es pot violar impunement”.

No hi ha hagut judici, però El País “ja sap” el resultat i en treu conclusions. Els acusats han comès els delictes dels quals estan acusats.

És una hipòtesi possible, però no única. Els delictes de sedició i rebel·lió requereixen violència. ¿Està provat que n’hi va haver? ¿En què es basa aquesta acusació?

Hi ha juristes de prestigi -Javier Pérez Royo no és l’únic- que opinen el contrari. Les acusacions de la jutge Lamela de l’Audiència Nacional i del jutge Llarena del Tribunal Suprem no són coincidents sobre el mateix delicte i, per tant, se’n deriven actuacions judicials diferents. Hi ha indicis que la justícia belga no ho creuria tampoc, i és aquesta la hipòtesi la que ha portat el jutge instructor del Tribunal Suprem a retirar l’euroordre d’extradició del president Puigdemont per evitar la seva denegació.

Per tant, sense absoluta certesa, es pot sostenir que la conclusió d’ El País no pot ser única ni ferma, és a dir, és discutible.

El govern espanyol ha de decidir si la seva actuació política -la judicial hem de pensar que és independent-és de càstig als polítics de la Generalitat, i per tant d’advertiment explícit per evitar “la repetició dels fets”, o de superació, tan ràpidament com sigui possible, de la situació actual per arribar de nou a la “normalitat” de la vida política, econòmica i social a Catalunya.

Des del pragmatisme del mínim dany, i exclòs cap principi de propietat o de dependència de Catalunya respecte d’Espanya, la decisió és clara, però els espanyols no som generosos en la superació dels conflictes, i això s’aplica a totes les ideologies. L’exemple de la Guerra Civil n’és un exemple clar. La repressió i l’execució de presoners de guerra va continuar més de deu anys després d’acabades les operacions militars i d’haver estat derrotat el règim legítim de la República...

És obvi que entre aquestes dues alternatives El País es posiciona a favor del càstig en lloc de la superació de la situació actual derivada de les actuacions directes del govern de la Generalitat en els darrers mesos, i a través del seu editorial fa sentir la seva veu, que és evident que té autoritat, a favor de la repressió.

És curiós que El País, nascut durant la Transició com la veu més autoritzada en favor de la reconciliació de les “dues Espanyes”, adopti ara una posició oposada a la que tenia en el seu origen i era la seva raó de ser.

Això pot deure’s a dues causes en exclusiva, o més probablement a la seva combinació. La primera causa és que l’evolució de la ideologia d’Espanya ha tombat cap al conservadorisme en contraposició al progressisme en els darrers 40 anys i, per tant, el que s’acceptava o tolerava llavors ara es considera inadequat o inoportú.

La segona causa és que la tolerància respecte de les ideologies de dretes i esquerres és més gran que respecte del sobiranisme. Això no significa que no sigui legítim ser de dretes o esquerres o bé sobiranista o unionista, sinó que l’acceptació social respecte d’aquestes ideologies és molt diferent a Espanya.

La pregunta, doncs, seria: ¿es pot ser més o menys progressista o liberal en funció del que es parli i es tracti? Si fos el cas, s’hauria d’acceptar que la comprensió dels problemes i ideologies d’un tipus o un altre és diferent i que, per tant, l’acceptació de la discrepància també. Des d’una visió racional del problema això és una antinòmia, perquè... qui pot parcel·lar la tolerància?

Si es pot acceptar que un sigui de dretes o esquerres, però no de la mateixa manera que un sigui unionista o sobiranista, s’ha de concloure que en els unionistes hi ha una voluntat o almenys un convenciment de preponderància respecte dels sobiranistes, que té probablement origen en el sentit de “propietat” o de prevalença dels valors, els d’Espanya respecte dels de Catalunya, i aquest convenciment tant per als sobiranistes com per als unionistes té l’origen en els sentiments i les creences.

Estant així les coses, que els unionistes tinguin tendència a defensar la seva ideologia basant-se en la “racionalitat” més que en el sentiment i la ideologia és una paradoxa i una hipocresia; sempre ho ha estat.

Confirma la dita popular “Digue’m de què presumeixes i et diré quines són les teves carències”.