Per un gran parc verd a l’Eixample: arrasem la Model
PeriodistaLa Ciutadella, un magnífic i imponent edifici dissenyat per Prosper Van Verboom, va ocupar una part important de l’espai físic i mental de Barcelona entre el 1716, quan s’hi va posar la primera pedra, i el 1869, quan es va aprovar el seu enderroc. Afortunadament, hi va haver un ampli consens ciutadà per enderrocar aquell lloc de repressió i control, i al seu lloc s’hi va construir un parc que és un dels pocs espais verds a peu pla que té la ciutat. Un parc que, tot i les seves 17 hectàrees, s’ha fet petit i és sobreutilitzat per la ciutadania, que possiblement veuria també amb bons ulls que es guanyessin les 14 hectàrees que ocupa el Zoo com a espai verd d’accés lliure.
Barcelona té un dèficit brutal d’espais verds. Si la Unió Europea recomana una mitjana d’entre 15 i 20 metres quadrats d’espai verd per habitant, a Barcelona tot just s’arriba als 6 metres quadrats, i cal recordar que bona part són als turons d’accés més difícil. Si es compten també els arbres dels carrers -afortunadament en tenim molts-, s’arribaria als 11,6 metres quadrats, que possiblement serien una mica més si es recupera una antiga tradició barcelonina de comptar també com a zona verda els parterres amb plantes que simulen el verd -com els enjardinaments, una mica escassos, cal dir, que s’han fet a Borrell i Tamarit a l’entorn del Mercat de Sant Antoni-. És clar, doncs, que estem molt lluny dels estàndards europeus, i el pitjor és que això ho paguen les ciutats amb una pèrdua important de qualitat de vida. Barcelona és una ciutat grisa, sorollosa, contaminada i en certs moments angoixant.
El pla de xoc verd hauria de ser contundent, inflexible, prioritari. I no parlo de terrats verds, interiors d’illa amb quatre arbres o floretes amb portatestos gegants. Que benvingut sigui tot. Parlo de grans parcs, de mitjans i de petits, d’aprofitar qualsevol oportunitat per ampliar el percentatge de verd per càpita. I ara, esclar, tenim una oportunitat d’or que seria imperdonable no aprofitar. Sí, parlo de la Model.
I ara disculpeu que em desfogui una mica. Amb la Model jo faria com amb la casa dels llargs minuts finals de Zabriskie Point, una vella pel·lícula d’Antonioni, amb música de Pink Floyd inclosa. Un festival d’explosions que acabés de manera catàrtica amb el que ha simbolitzat aquesta presó per a Barcelona. I, després, quan tot quedés arrasat, convocaria un concurs entre els millors jardiners del món -o no; potser n’hi ha prou amb els millors tècnics de parcs i jardins- per fer un gran parc verd, esplendorós, ple de racons per anar a berenar, per posar els peus sobre la gespa, per llegir, per permetre que els jubilats facin llargues passejades i els nens puguin córrer a lloure. Dues illes de l’Eixample plenes de verd, sense cotxes, sense edificis, sense gairebé cap element arquitectònic que impedeixi la visió de la natura. El Parc de la Model.
Bé, acabo la fantasia. El que ara està en marxa és una mica diferent. Abans de l’estiu es va engegar un procés participatiu en què veïns i associacions hi han pogut dir la seva. L’Ajuntament de Barcelona va dissenyar diverses propostes que més que projectes tancats eren esbossos per acompanyar el procés. El problema és que tothom la vol per a coses diferents. A la Model s’hi vol encabir un institut, una escola bressol, un espai d’ús esportiu, un casal de joves, pisos socials i, a més, un memorial. Cal dir que afortunadament la Model està molt ben documentada per fotografies, llibres, testimonis, vídeos, pel·lícules, novel·les i tot el que es pugui imaginar. Que ningú pateixi: no l’oblidarem. Sembla clar que el panòptic central es mantindrà, i possiblement algun altre pavelló. Algunes de les propostes preveien mantenir fins a tres galeries, i d’altres només en deixaven una. I amb tot plegat el que és segur que es vol aconseguir són 14.000 metres quadrats de verd, gairebé la meitat de la superfície actual de la presó. No serà un gran parc, ja ho veiem.
El procés participatiu inicial ja es va acabar i ara l’equip de Model Urbà està treballant en la proposta municipal que ha d’aplegar els criteris recollits en aquesta fase. A principis de setembre es presentarà un projecte inicial i, després d’un nou debat, es farà l’encàrrec del concurs arquitectònic pertinent. Crec que, potser perquè hem tingut molts altres temes en el focus de preocupació ciutadana, fa temps que costa que hi hagi debats urbanístics i ciutadans a fons, llargs i enriquidors. La Model es mereixeria ser cada dia als diaris i n’hauríem de parlar als bars, a les cases, als diaris i a les places. No és només un tema que afecti els veïns de l’Esquerra de l’Eixample sinó tota la ciutat. És un dels grans debats que hauria de tenir la ciutat -no amb mesquineses partidistes sinó amb confrontació ideològica de polítiques urbanes- perquè simbolitza, com pocs, el que volem que sigui Barcelona en el futur.
