Catalunya del Nord: catalanitat sense català?
El triangle dels Pirineus Orientals, des de la Cerdanya fins a la costa Vermella, ens ofereix, a part de mil racons romànics i barrocs, i a part de mites incommensurables com el Canigó, un recordatori de com pot morir una part de la nostra llengua.
Unes setmanes enrere, la meva humil coral de la Gràcia barcelonina va fer un intercanvi amb la coral de Camoès (Les Veus de la Prada) als afores de Perpinyà. L’intercanvi va ser una lliçó tant de cordialitat (la generositat dels locals ha estat fantàstica i les boules de picoulat, les mandonguilles del sopar, exquisides) com de sociolingüística, una lliçó de com pot esllanguir-se una llengua. Travessar les fronteres de les Alberes permet experimentar un saludable dépaysement, el canvi de perspectiva que sols s’assoleix viatjant. El peix no s’adona que és un peix fins que surt de la peixera.
Totes les cançons de la coral que ens ha acollit eren d’un catalanisme abrandat, digne d’esbarts sardanistes del segle passat: La Moreneta (anomenat “himne de resistència”), L’Empordà (anomenat “himne regional”), Cançó d’amor i de guerra, de la sarsuela de Martínez Valls... Fins i tot el catalanisme els portava a cantar el Nabucco de Verdi, en versió catalana, cosa inaudita per als catalans de passaport espanyol, abans de tancar la vetllada amb Els segadors, amb una emoció a l’aire superior a la d’una assemblea de l’ANC.
Tots els cantaires rossellonesos exhibien una escarapel·la catalana, fins i tot el pastís del sopar era quadribarrat. Però, i la llengua? La presentació del concert era totalment bilingüe (el monolingüisme francòfon hi obliga...) però la llengua comuna dels nord-catalans era el francès. Un assessor pedagògic d’ensenyament del català amb qui vaig compartir taula a l’hora de sopar em va recordar que un esquifit 5,3% d’infants del sistema públic tenen un cert grau d’ensenyament bilingüe francès/català. I em va subratllar que, si no canvia la tendència, el català deixarà de ser llengua regional francesa per a passar a ser llengua... estrangera. Això sí: llavors, quan el català ja no sigui llengua viva, el govern francès el recordarà, ben classificat i endreçat, com un element del patrimoine, com les pedres de Cuixà o de Serrabona, venerables però ja mortes.
Abans de la cantada vam sortir de l’hotel i ens vam deixar temptar per la FNAC de la plaça Catalunya de Perpinyà. Els cartells grans són bilingües francès/català però la majoria d’empleats no en saben ni un borrall de català. A l’ensenyament al Rosselló se sol triar com a llengües estrangeres l’anglès i el castellà, i resta poc espai per al català. Encara ara el català és (o era) la llengua dels avis, era la llengua del gran mariscal Joffre, o del gran escultor Maillol, però ara sols un dramàtic 0,6% dels pares parla en català als fills... ¿Hi haurà catalanitat regional francesa però no hi haurà català?
Certament el visitant pot endur-se altres souvenirs (un bon mot francès per a recordar) d’una visita a la Catalunya del Nord. Pot anar, per exemple, a un partit de l’USAP, el flamant i prestigiós equip de rugbi a quinze de Perpinyà, guanyador set vegades del campionat de França. El visitant quedarà sobtat que hi soni L’estaca com a himne de l’equip local, animat per fans amb samarretes amb els colors sang i or.
Mentrestant, una mica abans, el cònsol general espanyol a Perpinyà, el nom del qual no mereix ser recordat, davant aquest panorama tan poc victoriós per al català es dedicava amb esperit de provocació ben conscient (no deu tenir res més interessant a fer...) precisament a criticar els elements que resten de catalanitat simbòlica, per exemple que en els fullets i cartells turístics al nom de Perpinyà s’hi afegeixi normalment l’eslògan bilingüe de “La Catalane / La Catalana”. Chapeau!
En tornar cap a Barcelona, una vintena de la coral barcelonina ens vam aturar a mig camí, a Vidreres, i ens vam entaular en català. El menú era tot en català i els cambrers tenien un castellà d’accent eslau. Pràcticament tots ens hi vam adreçar exclusivament i d’esma en castellà, i no ens vam adonar que també correm el risc d’esdevenir minoria al propi país.
Amb la nostra pràctica estem dient que el català és prescindible, secundari, sols per als catalans de tota la vida, també un simple souvenir. La Catalunya del Nord no és tan lluny.
