Catalunya ha canviat, Espanya no
S’ha dit sovint que la sentència contra l’Estatut del 2006 va ser el tret de sortida del moviment independentista. Amb el pas dels anys, he arribat a la conclusió que va ser just el contrari: el nou Estatut va ser l’excusa que van utilitzar els poders de l’Estat per justificar una frenada en sec d’un procés de reforma que amenaçava de prendre formes federalitzants i corregir tres segles d’inèrcia centralitzadora.
L’Estatut, pactat per una amplíssima majoria del Parlament, va ser una exigència d’ERC per donar la presidència a Pasqual Maragall el 2003. L’objectiu del partit que dirigia Carod-Rovira no era tant una millora competencial sinó posar a prova les costures dels dos grans partits catalans, PSC i CiU, i abocar-los a una competició que fes possible un salt discursiu. Maragall volia sostreure a CiU el lideratge del catalanisme; Artur Mas volia posar en contradicció el PSC amb el PSOE de Zapatero. Els uns pels altres, van acabar pactant un text que a Madrid va caure com una bomba. Després, socialistes i convergents van acceptar rebaixar el text en la tramitació al Congrés. Fins al punt que, en el referèndum posterior, votat per una exigua majoria dels catalans, ERC va defensar el vot negatiu. Però els republicans ja havien aconseguit imposar un canvi de frame. El PSOE va imposar la defenestració de Maragall, obrint una cicatriu al cor del socialisme català; i CiU va assumir el discurs del “dret a decidir” empès per una nova fornada de dirigents que ja flirtejaven amb l’independentisme.
Si el nou Estatut hagués fet via sense interferències de Madrid, és molt possible que el conflicte català hagués perdut impuls. Però els aparells de l’Estat van reaccionar amb el seu habitual despit. El deep state i els barons autonòmics del PSOE van bloquejar Zapatero, mentre que el PP, ansiós per recuperar el poder, va atiar l’anticatalanisme. Quan el TC va sentenciar la retallada del text, es va produir una crisi de legitimitat: Catalunya esdevenia l’única comunitat de l’Estat que tenia una norma bàsica no aprovada per la ciutadania. La manifestació de protesta de Barcelona, el 2010, es va omplir d’estelades, l’independentisme civil va agafar volada i va empènyer Artur Mas a anar un pas més enllà per no quedar-se enrere. ICV va posicionar-se a favor d’un referèndum d’autodeterminació i un sector important del PSC va qüestionar la supeditació al PSOE. De sobte, tot havia canviat. La nova ERC de Junqueras, el 2012, va obtenir 21 diputats -si fa no fa, els mateixos que havia obtingut Carod el 2003-, però dos terços del Parlament van votar a favor d’un referèndum. La nova ANC treia un milió de persones la carrer, en perfecte ordre. L’independentisme no va impulsar ERC, sinó al contrari. Cal destacar això quan es parli del llegat de Carod i la seva generació.
Entre el 2010 i el 2014 (amb la consulta del 9-N) vam viure una primavera que seduïa el món pel seu caràcter cívic i transversal. A partir d’aleshores, quan l’entusiasme es va traduir en un mandat electoral, van començar els problemes. Mas i Junqueras es van trobar atrapats entre l’obligació moral de satisfer els seus votants i la impossibilitat d’arribar a cap acord amb el govern espanyol, que anhelava una exhibició de força. Per a Espanya, el repte català suposava una oportunitat d’afirmació nacional (convertint Catalunya en una mena d’enemic exterior intern) i una excusa per a la recentralització. El resultat va ser el xoc institucional del 2017, i l’epíleg que encara estem vivint. Una dècada després, malgrat el fracàs objectiu de les seves expectatives, Catalunya és un país del tot diferent, mentre que Espanya és una versió més obscura d’ella mateixa. La dècada del gran canvi, pel que sembla, durarà més de deu anys.