"Atenció, que ens estem italianitzant!" "Itàlia és aquí a la cantonada!" "Catalunya s'italianitza!" Frases com aquestes són reals (i reials) i les podem llegir a la premsa de cada dia. Està clar que els catalans estem acollonits. Sí, perquè sembla que tot això que va començar amb els canelons de Sant Esteve i continua amb el panettone no pararà mai fins a l'arribada de coses que recorden els pitjors malsons de la infantesa. D'acord, Itàlia està malament, però, us ho juro (creuant els dits), mai, al llarg de la meva vida, he sentit que el meu país estigués passant per un bon moment. Mai. Des del moment de la meva presa de consciència nacional he sentit a tothom queixant-se, i aquest tarannà ha sigut el pal de paller de l'esperit italià. Ens hem queixat de Berlusconi, d'Andreotti, de Craxi, de Mussolini, de Monti, del Vaticà (home, el Papa no, no el toquem), dels piemontesos, dels americans, dels alemanys, dels espanyols, dels francesos, de tot i de tots. I així continuarem. De què tenim por, doncs? De la màfia? Ja és aquí de fa anys. De la corrupció? Millor que no en parli. De què? ¿Que la pizza és vengui més que la coca de recapte? Siguem seriosos.
El cas és que l'arribada de Grillo ha despertat monstres adormits i sempre associats a l'àmbit de la política italiana. És culpa segurament dels 62 governs que s'han succeït l'un darrere l'altre des del 1946, culpa de personatges com la mítica Cicciolina o del terrorista diputat Negri, i culpa de coalicions de 5 partits (i vosaltres traumatitzats per un míser tripartit!) Italianitzar, doncs. Quina història! I mireu, després d'anys continua fascinant-me el fet que, pels opinadors d'aquí, Itàlia és com una possibilitat concreta d'una futura evolució de la política catalana. Fa pocs anys es deia que un Berlusconi estava a la vora, de la mateixa manera que es diu ara que la Forcades és el Grillo d'aquí (Enric Juliana in primis ). Els moviments de la meva pàtria es veuen, doncs, com anticipacions del que pot passar aquí. Per què? Pot ser que sigui veritat el que llegeixo en l'últim llibre del senyor Carod-Rovira (el que té el copyright del 2014), La passió italiana . Em refereixo a una frase de Josep Solé i Barberà: "Els catalans som uns italians frustrats". Frase que a primera vista m'enamora i després em deixa trist. Sí, perquè evidencia, per enèsima vegada, la necessitat d'identificació i d'afecte d'una part important dels catalans, a causa de la manca d'una relació sentimental completa (!) amb un estat que els representi.
Populisme i inestabilitat, ¿això és Itàlia? Fàcil de dir sense aprofundir-hi. Un estat que durant anys ha sigut, juntament amb la França de De Gaulle i Pompidou, l'única democràcia del Mediterrani, on el mur de goma de la política aconsegueix absorbir tensions i fractures socials úniques a Europa, amb un partit comunista que va arribar al 34,4% en una època en la qual els comunistes no anaven amb bicicleta sinó amb tancs. Capaç de sobreviure a un Berlusconi que segurament redimensionarà Grillo, i on continua manant la Democràcia Cristiana sota un altre nom. ¿Ma quale inestabilitat, doncs? Si els catalans tenim un problema amb Espanya, a Itàlia ens barallem entre poble i poble! Milà no suporta Roma, que no suporta Nàpols, que no suporta Palerm, mentre que Venècia no suporta Treviso, i Brescia i Verona entre ells tampoc, i a Florència es diu Meglio un morto in casa che un pisano all'uscio , i podria continuar! I el feixisme, senyors, l'hem inventat nosaltres, però ha durat poc, sí, només 20 anys. I fins i tot vam aconseguir, el 1943, canviar de bàndol en plena Segona Guerra Mundial i passar de ser aliats dels alemanys a ser-ho dels americans, d'un dia per l'altre. Fantàstic. Però esclar, això ho poden fer només els italians, i ho dic sense orgull.
Catalunya italianitzada, doncs? No fem bromes, sisplau, no juguem amb foc. Una Itàlia mal interpretada i utilitzada com espantaocells, quan la realitat catalana en aquest moment té precisament el que li falta a la meva pàtria de naixement: la unió entre un ideal i la quotidianitat de la política. Sí, perquè estiguis o no a favor d'una Catalunya amb estat, ningú no pot negar que el sentiment catalanista que comparteix la majoria (àmplia!) de la societat és un sentiment positiu i constructiu. Per tant, no tinguem pors, benvingut el Procés Constituent, benvinguda la CUP, benvinguts tots, el catalanisme té prou força per resistir totes les forces centrífugues i populistes. Ara, el fet que es vengui més pizza que coca de recapte em preocupa...