Catalunya pot renunciar a 1.500 milions en impostos?
Cap d'EconomiaUna persona que ha tingut un càrrec important a la Generalitat en els últims anys tenia la mosca darrere l’orella per les diferents inversions que la multinacional Amazon ha fet a Catalunya. D’una banda, això són bones notícies, indubtablement, reflexionava. Però, de l’altra, ¿per què Amazon obrirà diversos centres logístics a Catalunya i, en canvi, serà a Madrid on aixecarà un centre de recerca i desenvolupament de software? Per a aquesta persona, la conclusió era senzilla: la fiscalitat. I la seva reflexió acabava de la manera següent: compte que Catalunya no vagi acaparant les inversions amb llocs de treball de menys nivell -per cert, cada cop més amenaçats per la creixent robotització- mentre Madrid es va convertint (gràcies als impostos baixos) en un pol d’atracció de treballadors qualificats. “El que ens interessa és que aquests també vinguin”, reblava.
Les diferències fiscals entre Catalunya i Madrid són un debat recurrent, especialment entre els alts directius i, en definitiva, les persones que prenen decisions, ja que aquí han de pagar més IRPF que a la capital espanyola i, encara més, aquí han d’abonar l’impost de patrimoni, inexistent a Madrid.
Madrid, oasi fiscal: recapta el 50% dels impostos d'Espanya
Per a una multinacional que ha de triar si instal·la una seu a Barcelona o a Madrid, el perfil de treballadors que hi haurà és un factor clau per prendre la decisió. ¿Treballadors de perfil mitjà o baix? Potser millor Barcelona: ciutat atractiva, amb treballadors preparats i amb uns salaris baixos. Però, ¿i si els treballadors són de perfil alt? En aquest cas entren els dubtes: la fiscalitat pot fer tombar la truita, i la sensació és que sovint ho fa del cantó de Madrid.
Model de país
¿Volem ser un país d’impostos alts o d’impostos baixos? La resposta a aquesta pregunta sol dependre de la preferència ideològica de qui se la formuli: tradicionalment i a grans trets, l’espectre del centre fins a l’esquerra opta pels impostos alts, mentre que del centre fins a la dreta defensa que la tributació ha de ser baixa.
El problema, però, és que a Catalunya aquesta pregunta no ens la podem fer mai en condicions normals. El nivell d’impostos que vulgui fixar la Generalitat no es pot separar dels ingressos que el Govern rep de l’Estat pel model de finançament. Ras i curt: si el finançament autonòmic és insuficient (com així és), la Generalitat sempre es veurà obligada a tenir impostos alts, independentment de l’opció ideològica de qui governa. Que un govern de tall business-friendly i amb Andreu Mas-Colell com a conseller d’Economia fixés el tipus màxim de l’IRPF en el 56% (rècord mundial en aquell moment, juntament amb Suècia i Aruba) ja ho diu tot.
I anem encara un pas més enllà: si sabem que l’Estat funciona amb una lògica madrilenyocèntrica –vetant els possibles vols directes Barcelona-Tòquio o construint un corredor mediterrani que forçosament passi per la capital d’Espanya–, ¿quin al·licient o incentiu té el govern central perquè la reforma del model de finançament que s’està plantejant afavoreixi un repartiment més just? Un model més just implicaria més diners i, per tant, més llibertat perquè Catalunya pugui abaixar els impostos i faci la competència a Madrid. Per tant, això no passarà. Madrid tindrà terreny adobat per aprofundir en les baixades d’impostos –Cristina Cifuentes ja ha dit que vol abaixar el tipus màxim de l’IRPF fins al 39%, enfront del 48% català– i convertir-se en la Irlanda del sud.
La pregunta dels 1.500 milions
Davant d’aquesta situació, la mateixa persona amb la qual començava l’article opinava que s’ha de prendre una decisió radical. “Catalunya s’hauria de plantejar l’opció d’abaixar impostos al mateix nivell que ho faci Madrid –afirmava–. I enviaria aquest missatge als inversors de tot el món: Catalunya sempre tindrà els mateixos impostos que Madrid, si ells els abaixen més, nosaltres també”. Al seu parer, en igualtat de condicions fiscals, Catalunya guanyaria la batalla per l’atracció de projectes amb treballadors qualificats.
L’últim càlcul publicat indica que si Catalunya volgués igualar els impostos amb Madrid això costaria uns 1.500 milions a les arques de la Generalitat. Són molts diners. Equivalen al 0,7% del PIB català, és a dir, a gairebé tot el dèficit de la Generalitat. Però potser hi podríem reflexionar abans de tirar la proposta a la paperera.