Per una Catalunya socialment responsable

Hi ha poblacions que ofereixen solucions creatives als problemes socials amb què conviuen. Són aquelles que normalment no surten als informatius perquè haurien de fer-ho a l’apartat de bones notícies, que parlaria de la resiliència humana, una secció poc freqüent als mitjans de comunicació.

Però existeixen i, de fet, són les que sostenen la vida humana en èpoques de tribulació i incertesa. Una d’aquestes iniciatives, que més que una actuació concreta és un model emergent en diversos països europeus, és la dels territoris socialment responsables. Es tracta d’una fórmula de treball comunitari que mira de donar resposta a diferents necessitats socials, sigui la lluita contra el fracàs escolar, la inserció laboral de persones de més de 45 anys, la integració de persones immigrades o el deteriorament mediambiental, per posar alguns exemples que no són excloents entre si.

La innovació d’aquest model consisteix a incorporar com a eix central la coresponsabilitat entre diferents actors, que comparteixen uns valors comuns per millorar la comunitat on resideixen. Imaginin una taula rodona on seuen empreses, entitats del tercer sector, administracions públiques i representants de la ciutadania. Tenen un repte sobre la taula: com poden eliminar l’atur juvenil a la seva zona. Cada un dels actors pensa com pot actuar per assolir aquest objectiu, estableixen el sistema per relacionar-se entre si i es donen un termini per dur-ho a terme i avaluar-ho. En poc temps, la seva zona es converteix en un territori socialment responsable.

Fins ara, la responsabilitat social era un concepte lligat a les empreses. Queden molt lluny aquells titulars demolidors de finals dels 90 en què The Economist assenyalava que la responsabilitat social empresarial era un fracàs. Ara és el contrari: l’èxit no és possible sense responsabilitat social empresarial. Al principi, ser socialment responsable consistia simplement a complir les lleis: és el que la investigadora noruega Benedicte Bull anomena “primera fase de la responsabilitat social”.

En una segona època, la responsabilitat social es va centrar a millorar les condicions i els recursos humans de les organitzacions, incorporant criteris ètics als mateixos equips. D’aquí van sorgir moltes innovacions empresarials en l’àrea de les persones: igualtat d’oportunitats, incorporació de la diversitat, creació d’espais per resoldre problemes, implantació de mesures per organitzar de manera eficient el temps de treball o, fins i tot, oferiment d’activitats de lleure, relaxació o voluntariat en projectes de cooperació que, a hores d’ara, desenvolupen les empreses més avançades.

Ara arriba la “tercera generació d’organitzacions socialment responsables”, que van un pas més enllà i trenquen els límits tradicionals: és l’empresa, administració o entitat del tercer sector que col·labora i s’implica amb la comunitat on està ubicada com un actor més. Els establiments que participen en l’estudi Doing good and doing well, de l’Ajuntament de Barcelona, són un exemple d’aquesta implicació amb el territori, de no viure d’esquena a les necessitats i als problemes socials. Es tracta d’hotels que han optat per aliar-se amb empreses socials del barri, contractant persones amb dificultats per a la inserció, assumint la sostenibilitat mediambiental com una qüestió pròpia, creant xarxa. L’aspecte fonamental consisteix a trencar l’aïllament tradicional de la visió competitiva i contemplar el món des de la cooperació comunitària. Contra el possible escepticisme, l’estudi revela que aquests establiments són els que estan obtenint millors resultats, ja que incorporen un valor que moltes persones reconeixen i premien.

Involucrar molts actors socials amb objectius diversos i fins i tot contradictoris no és fàcil: és un dels principals reptes d’aquest model. La dificultat és aconseguir que la responsabilitat social territorial tingui entitat pròpia i no sigui només la suma de responsabilitats socials individuals dels actors del territori. Es necessita un treball d’equip i de consens, no actuacions (per bones que siguin) aïllades de la resta.

Un territori socialment responsable necessita, per tant, estratègies i lideratges compartits. Cada barri, cada poble, pot abordar l’eradicació de la pobresa, el fracàs escolar o la desigualtat de gènere i comprovar que la cooperació és el model de futur.