Catalunya suspèn en productivitat
BarcelonaLa societat catalana és econòmicament emprenedora però, alhora, poc productiva. La productivitat, és a dir, l'eficiència combinada del treball i del capital, ha crescut molt poc en el període 2000-2017. Segons un estudi del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), només ha augmentat una mitjana anual d'un 0,3%, de manera que podem parlar per a aquest inici del segle XXI d'una productivitat estancada, tot i que els últims tres anys del període estudiat (2014-2017) va pujar un punt anual. Els anys de la crisi, en canvi, van punxar clarament en productivitat: del 2007 al 2013 va situar-se en índexs negatius. En concret, la productivitat del treball s'ha situat per sota de la mitjana europea tant durant el boom econòmic com en la crisi o en la recuperació. Passen els anys, canvia la conjuntura, però es manté una baixa productivitat. No ens en sortim.
L'economia catalana té, doncs, una evident i important assignatura pendent. Segurament en té unes quantes, però aquesta sembla ser estructural. Som poc productius. I això té conseqüències, la més rellevant de les quals és que no tenim garantit el creixement econòmic per al futur. De fet, existeix un ampli consens entre els experts que un bon índex de productivitat és també un bon senyal econòmic pensant en el llarg termini. Però a Catalunya som curtterministes, també en economia. Creem moltes empreses, però no sabem fer-les grans ni consolidar-les fent-les realment productives. Invertim en capital i mà d'obra, però no ho traduïm en eficiència. Alguna cosa no funciona.
Les nostres aventures s'acostumen a quedar en el terreny de la petita i mitjana empresa. L'estudi indica que, sumat i restat, les empreses petites i de nova creació són menys productives que les grans o que les antigues. Fins i tot quan innovem no som productius. Malament. Som de foguerada més que de continuïtat. Som de genialitat més que de perseverança. Per sectors, la cosa és pitjor en els serveis (aquí s'hi inclou el turisme) o en l'energia que en les empreses pròpiament industrials o en la construcció. L'altra conseqüència perillosa d'aquesta manca d'eficiència és l'estancament de la renda familiar tot i la bona marxa actual de l'activitat econòmica. Durant la crisi, els salaris s'han reduït i la temporalitat ha crescut. I amb la recuperació, ni el producte interior brut ni el producte interior brut per càpita no han anat de la mà dels sous, que s'han quedat enrere. Sens dubte, aquest desfasament no ajuda a impulsar la productivitat.
Què es pot fer per millorar-la? Què es pot fer, per tant, per enfocar bé un creixement sostingut per al futur i uns salaris millors? No hi ha receptes màgiques, però sí lògiques. En realitat, està tot inventat, però cal posar-ho en pràctica: cal apostar clarament per la formació –en especial per la FP dual– i per la recerca –afavorir la transferència tecnològica–, cal donar suport a les pimes perquè treballin en comú i creïn valor afegit, i calen millors infraestructures viàries i més inversió en innovació logística.
