A Catalunya votaríem Trump?
“Has vist la manifestació dels negres? Mai he vist tants negritos junts, realment fan por”; “Es pensen que són als Estats Units o què, aquí no hem matat ningú perquè surtin en manada així”; “¿Heu vist els negres què van fer ahir a Girona? Van cremar cotxes [cosa que és falsa], rebentar botigues, [...] van ser amos i senyors de Salt i Girona, però què s’han cregut”; “Panxes massa plenes, si tinguessin gana no sortirien així”. Aquests són alguns comentaris que es van sentir l’endemà de la manifestació que hi va haver a Salt i Girona el dilluns 1 de juny contra el racisme i en solidaritat amb George Floyd, assassinat per la policia als Estats Units. Fins i tot TV3 (al TN migdia ) va ressaltar més els aldarulls que hi va haver que la motivació i el contingut de la manifestació.
A moltes persones a Catalunya ens indigna el que està passant als Estats Units aquests dies. Qui més qui menys entén que el racisme estructural és una realitat indiscutible en aquell país. Les conseqüències d’aquest racisme són també molt evidents i es manifesten a diferents nivells, com el de l’abús policial. De fet, en un país on el racisme opera d’una manera estructural, és simptomàtic que la seva policia sigui una forma d’expressió d’aquest racisme. Fins i tot n’hi ha que opinen que la presència de Trump a la Casa Blanca és, en part, fruit d’aquest racisme estructural. Però la pregunta que ens hem de fer aquests dies és com estem de lluny a Catalunya d’aquesta realitat dels EUA. No pretenc fer cap comparació, seria insensat. Però m’agradaria exposar alguns elements i establir algunes connexions.
Abans de començar, però, vull aclarir a què em refereixo quan dic estructural. Parlem de racisme estructural quan el racisme esdevé sistèmic i compleix les següents característiques: per una banda, institucional i social, i per l’altra, discursiu i actitudinal. En definitiva, és quan el racisme esdevé cultura de la desigualtat: política, jurídica, econòmica, social i simbòlica. I com en tot fenomen estructural, existeix l’ambivalència: negres que guanyen els premis Oscar o són aclamats a les pistes de bàsquet i negres que són assassinats a mans de la policia.
Com dèiem, no podem establir, en termes de racisme, una comparació entre Catalunya i els Estats Units. Ara bé, si ens fixem en alguns elements veiem que a Catalunya hi ha expressions preocupants de racisme. La primera qüestió és la diferència en els drets. A Catalunya conviuen quatre categories político-jurídiques: a) nacionals espanyols, b) comunitaris, c) immigrats legals i d) immigrats sense autorització de residència. En termes de drets, la relació entre aquestes categories és jeràrquica: de més drets a menys. La segona qüestió és el trasllat de la frontera externa a l’interior de la nostra societat: la majoria de les persones vingudes de fora o joves nascuts a Catalunya fills d’aquestes famílies no poden accedir a llocs de treball i habitatge, i fins i tot no poden entrar a locals d’oci. La tercera qüestió: a Catalunya hi ha moltes escoles públiques segregades per raó d’origen. En algunes la segregació ha arribat fins al punt que no hi ha ni un infant de pares d’origen català. La quarta qüestió és la negació de la diferència en diferents nivells, sobretot de la diferència de creença i les seves expressions. A Catalunya hi ha persones que són discriminades per raó de la seva creença, a vegades en nom d’una mala concepció de la laïcitat.
Tota aquesta violència exercida de negació en termes materials i simbòlics és acompanyada amb la persecució policial, específicament sobre els joves. Moltes vegades l’acció policial, impregnada d’aquest racisme estructural, té en el punt de mira els joves racialitzats. Molts joves se senten asfixiats per aquesta dinàmica criminalitzadora.
Alguns lectors i lectores diran que aquesta descripció és una exageració i que en cap cas a Catalunya podem parlar en els termes que acabo d’exposar, i que, en tot cas, com en qualsevol societat, poden existir desajustos i anomalies que cal corregir. Al meu parer i per respondre a aquesta posició, hi ha dos elements importants a tenir en compte: per una banda, el racisme ha generat una línia divisòria (fractura social) que impedeix conèixer aquesta realitat que acabo de descriure. Per l’altra, hi ha la retòrica de la igualtat que ens tranquil·litza i ens dibuixa una societat imaginària lliure de racismes.
Els comentaris sobre la “manifestació dels negres” i la cobertura mediàtica que se n’ha fet indiquen el grau del racisme que tenim a Catalunya. No són un fet aïllat. Als Estats Units, en les manifestacions cada vegada hi participa més gent no negra, un bri d’esperança per a la lluita comuna i per al desmuntatge de les estructures de racisme. A Catalunya, primer, hem de reconèixer que tenim un problema que es diu racisme per després combatre’l.
