De la catàstrofe a la reforma fiscal

Les guerres les fan, majoritàriament, els estats. I sovint han sigut devastadores. Però també sabem que, a llarg termini, la guerra ha sigut un dels motors històrics de la construcció de l’estat. Aquest argument sovint se sintetitza en la frase del sociòleg històric Charles Tilly (1929-2008), que deia que “la guerra va fer l’estat i els estats fan la guerra”. L’argument, simplificat, és que l’extraordinària necessitat de mobilització de recursos que implica una guerra (en forma d’homes, armes o diners) requeria que els governants extraguessin aquests recursos de qui els tenia. I ho feien combinant mecanismes coercitius i de compensació i pacte. Aquest procés va ajudar a crear administracions fiscals modernes, capaces de monitoritzar i recaptar impostos de manera eficaç i sistemàtica. Més endavant, durant les dues guerres mundials, els esforços bèl·lics van recaure desproporcionadament en les classes populars. I això va afavorir la generalització dels impostos progressius. En bona mesura es va fer sota una lògica de compensació a la classe treballadora, en uns temps en què la tecnologia bèl·lica requeria la mobilització massiva de la població.

Però la contribució de la guerra a la formació i consolidació dels estats no és sempre la mateixa. En un article publicat recentment a la revista International Organization, el politòleg català, professor a la Universitat de Yale, Dídac Queralt, demostra com aquells països que durant el segle XIX van finançar la guerra gràcies a l’accés fàcil al crèdit internacional no van veure reforçada, a llarg termini, la seva capacitat fiscal. El crèdit barat és temptador per als governants, perquè els permet obtenir ràpidament els recursos necessaris i els estalvia la complexa negociació interna que comporta la reforma fiscal. Però aquests avantatges a curt termini no ho són tant a llarg termini. Primer, perquè suposen una oportunitat perduda: es deixa passar un context favorable per a l’increment de la capacitat fiscal. I, en segon lloc, perquè habitualment aquests grans deutes externs no es compensen amb esforç fiscal posterior, sinó amb esquemes de condonació o intercanvi per antics monopolis estatals, per exemple. Per contra, els països que van haver de finançar la guerra amb impostos van desenvolupar instruments fiscals més potents, i això de retruc va afavorir institucions més inclusives, perquè com és sabut qui ha de pagar impostos sovint exigeix representació.

Què té a veure tot això amb la situació actual? És evident que no som al segle XIX, ni estem en guerra. Però la pandèmia té alguns elements que la fan relativament semblant. No calen armes, però calen grans inversions en equipament i infraestructura sanitària. No cal mobilitzar grans contingents de població, però sí que cal desmobilitzar sectors econòmics sencers. No es destrueixen infraestructures físiques, però sí que es destrueixen segments importants del teixit productiu. L’impacte de la pandèmia en el PIB global és el pitjor des de la Segona Guerra Mundial.

Com es finançarà la resposta a la pandèmia? És evident que cal un nivell molt elevat de despesa pública per fer-hi front. Aquests mesos hem vist molts economistes ortodoxos recomanant solucions expansives. Però la pregunta rellevant és: com es finança això? L’accés als fons europeus és, sens dubte, una bona notícia. Imprescindible, de fet. Però pot ser una trampa si es perd l’oportunitat d’incrementar substancialment una capacitat fiscal que, al nostre país, és encara feble en comparació amb els països de l’eurozona. I de fer més just el sistema impositiu. Ara hi ha una finestra d’oportunitat política per introduir reformes fiscals progressives, que no només ajudarien a afrontar la pandèmia i la postpandèmia, sinó que tindrien efectes beneficiosos a llarg termini. Per contra, si ara es fia tot al deute públic i als fons europeus, els desequilibris es manifestaran en els pròxims anys. I llavors, en poc temps, tornarem a tindre per ací els famosos homes de negre imposant retallades i austeritat.

Aquesta tensió és evident en la negociació dels pressupostos generals de l’Estat. Tot i que hi ha sectors que demanen més reformes fiscals, i sembla que se’n preveuen, probablement l’equilibri es quedarà, finalment, a mig camí. La inèrcia conservadora, els interessos dels sectors econòmics que es resisteixen a assumir la seva part d’esforç i els càlculs a curt termini que predominen entre els polítics afavoreixen la solució fàcil: endeutament i fons europeus. Uns fons que, d’altra banda, hi ha el risc que quedin capturats, altre cop, pels interessos del capitalisme d’amiguets que s’articula al voltant de l’Íbex-35. Aquí hi ha, possiblement, la batalla fonamental.