El celibat

Enginyer“El no casat es preocupa de les coses del Senyor, de com agradar al Senyor. El casat es preocupa de les coses d’aquest món; està, per tant, dividit”. És un passatge de sant Pau en la seva Carta als Corintis, del segle I. Al segle V, sant Agustí va escriure que “res és tan poderós per envilir l’esperit de l’home com les carícies d’una dona”.

L’Església, doncs, troba com a institució una doble raó per exigir el celibat als clergues: la dedicació exclusiva al seu ministeri i la creença que la castedat com a pauta de conducta de l’home és superior a l’exercici de la seva pròpia sexualitat.

Però el celibat no va ser practicat de manera general des de l’inici del cristianisme. Als segles II i III s’estén la creença que la llum i l’espiritualitat són bones i la foscor de les coses materials és dolenta. Un home casat no pot ser perfecte... Però la realitat és que llavors la majoria dels clergues eren casats.

Al segle IV, l’any 306, el Concili d’Elvira decreta “que tot clergue que dormi amb la seva esposa la nit abans de dir missa serà excomunicat”, i al Concili de Nicea del 325 s’estableix per primera vegada que “els diaques no poden casar-se”.

Hi ha constància fins al segle XVI que la majoria dels capellans eren casats. El Concili de Trento, que el 1545 promou la condemna del luteranisme, només estableix que “el celibat i la virginitat són superiors al matrimoni”. Aquest principi no s’aboleix fins al 1962 amb el Concili Vaticà II, quan el papa Joan XXIII decreta que el matrimoni és equivalent, com a camí de santedat, a la virginitat.

El celibat és una promesa feta pels clergues, no una obligació formal exigida i derivada dels textos sagrats. Tanmateix, avui s’ha constituït en un precepte a respectar en el si de l’Església catòlica; però no en cap de les Esglésies “protestants”, del luteranisme al calvinisme o a l’Església anglicana, escindides de la catòlica a partir del segle XVI.

Des de fa segles, l’Església catòlica exerceix de manera permanent la docència sobre els joves amb la voluntat explícita d’educar-los en la seva fe.

En els últims vint anys han sortit a la llum nombrosos casos de pederàstia comesos per clergues de l’Església catòlica. A l’Argentina, als anys noranta, van començar els judicis civils per casos d’abús sexual per part de clergues catòlics. El maig passat, 34 bisbes xilens van renunciar al càrrec per causes de pederàstia exercida contra joves, per ocultació d’aquests casos i per haver pagat suborns a les víctimes pel seu silenci amb diners de l’Església.

A Espanya, una investigació feta el 1995 va determinar que un 4% dels casos d’abusos a menors van ser comesos per religiosos. Als EUA les indemnitzacions pagades a les víctimes han estat de 65 milions de dòlars a la diòcesi de Boston, de 31 milions a la de Dallas o de 41 milions a la de Wilmington. Aquests abusos han estat comprovats i progressivament denunciats a Irlanda, Mèxic, Colòmbia, Alemanya...

És presumible que aquesta situació es produís també en el passat, però no va ser constatada perquè la pràctica de l’Església ha estat ocultar la realitat dels fets tot demanant perdó a les víctimes. El New York Times va publicar el 2010 que el cardenal Ratzinger no va respondre a més de 200 denúncies contra Lawrence Murphy, que va treballar en una escola catòlica per a nens sords a Wisconsin del 1950 al 1974...

Hi ha raons per plantejar-se si hi ha una relació causa-efecte entre el celibat i els casos d’abusos a menors denunciats en els últims anys.

Una raó per a aquest dubte és que en les religions en les quals els clergues es poden casar el volum de denúncies ha estat menor. Però també és cert que aquests abusos no s’han produït només en centres catòlics i que la pederàstia és, per desgràcia, una pràctica estesa, que produeix una repugnància radical perquè suposa l’abús contra persones especialment indefenses i vulnerables, en les quals el dany infligit pot suposar, i de fet suposa, un trauma que triguen anys a superar.

Philip Jenkins, professor a Oxford, defensa que “no hi ha raó per pensar que els clergues cèlibes són més propensos a involucrar-se en conductes inapropiades o en abusos que els clergues casats o fins i tot els laics”.

L’asseveració de Jenkins és com a mínim discutible des d’un respecte objectiu a la realitat dels fets, però la qüestió és per què es manté com a obligatòria una pràctica que té el risc de provocar aquests problemes. Per què no es permet que els clergues catòlics decideixin per ells mateixos si volen ser cèlibes o no? Per què es pensa que l’espiritualitat i per tant l’exemplaritat són incompatibles amb les pràctiques habituals de la societat d’avui dia? Per què es pensa que la dedicació al testimoni de l’Evangeli requereix una dedicació exclusiva i no és compatible amb una vida familiar i un rol social?

Si això fos cert o hi hagués dubtes raonables que ho fos, per què l’Església no pot alliberar els clergues de l’obligació de ser cèlibes?

És una pregunta sense resposta o amb una resposta massa evident. La certesa que això es produirà de manera ineluctable en el futur a curt termini fa més incomprensible encara, si és possible, la negativa actual.